“Els nens tenen dret a dir que no a un petó o a una abraçada”

BarcelonaEl que va començar sent un documental sobre el tràfic de dones va acabar sent també un treball introspectiu de la història d’abús que va patir la cineasta en la pròpia pell i que havia mantingut en secret.

No ho havies verbalitzat fins ara.

Són records que són allà però que no vols portar a la part conscient, són a la frontera amb l’inconscient. La meva història estava en els llimbs, estava latent. I no ho havia verbalitzat mai amb ningú durant dècades.

Per què era un secret?

Perquè no m’atrevia a afrontar-ho, ho havia minimitzat, sentia vergonya. No volia abordar-ho per por a enfrontar-me a alguna cosa més gran del que podia pair. De cop, vaig descobrir el que senten les víctimes. Durant el documental he passat pel procés personal de trencar el silenci, desculpabilitzar-me i desvictimitzar-me.

I en aquest procés t’han ajudat les dones que has entrevistat.

No puc comparar la meva història amb la seva però en cert grau tots els que hem patit abusos som iguals. Compartim el silenci, la vergonya, l’estigma, la culpa, la victimització i també molts cops la negació. Només quan hem sigut adults hem sigut capaços d’enfrontar-nos-hi. Potser també per la cultura de silenci en què vivim. Si comencem a trencar el silenci, a crear vincles afectius que permetin als nens parlar-ne, si portem aquestes converses a les sobretaules, si en parlem amb naturalitat, si trenquem el tabú i airegem el tema del sexe i el cos, crearem una cultura en què no hàgim d’esperar quatre dècades per dir “a mi també em va passar”. El silenci ho envaeix tot i l’abús és una pandèmia. Em sorprèn que sigui més fàcil d’acceptar el tràfic de dones que els abusos sexuals dins de casa, l’Església i l’escola. I els nens pateixen una esclavitud mental igual o més gran que algú que és forçat en un bordell i no es pot escapar. Vull denunciar això.

Als nens se’ls ha de parlar amb naturalitat.

Hem d’educar els nens a estar alerta, a saber on són els límits del seu cos i a distingir l’abraçada i la carícia carinyosa de la que excedeix els límits. I tenen dret a dir que no a un petó o una abraçada.

Arenas de silencio explica històries de persones que han patit abusos, com la Virginia Isaías.

Ella va ser raptada amb el seu nadó i forçada a la prostitució en un bordell a Chiapas. Allà els intercanvien els nadons perquè no fugin. També va patir abusos en la infància, i simbolitza tot el cicle de violència sexual.