Publicitat
Publicitat

“El patriotisme es demostra pagant els impostos aquí, no fotent el camp”

Loquillo continua buscant el futur convertint-se en una mena de cantautor rock al disc ‘Viento del este’ (DRO-Warner), en què col·laboren lletristes i compositors com Gabriel Sopeña, Carlos Zanón, Sabino Méndez i Juan Mari Montes

José María Sanz, Loquillo (Barcelona, 1960), és fidel a hàbits com ara atendre la premsa barcelonina sempre al bar 99% Moto Bar. És un entorn confortable, com jugar a casa, per a un cantant que no necessita que li estirin la llengua per dir la seva sobre música i política.

Vas anar al concert de Johnny Hallyday al Liceu, i al disc Viento del este fas una versió d’un tema que va popularitzar ell, Me olvidé de vivir. ¿Et veus dalt d’un escenari a la seva edat?

Algú s’hi veu a aquesta edat? Aquesta és la pregunta del milió. Jo no em fixo en el Johnny o el Jagger. M’interessa molt més José Sacristán. Estar en un escenari i tenir la jerarquia, això només s’aprèn al teatre. Al rock hi ha massa embolcall. En això estic molt més a prop del teatre. Veure envellir una estrella del rock? Depèn. Ho pots fer si saps fer el mix entre estrella del rock i cantautor.

Ets molt fan de Phil Ochs, i vas trucar al  Nacho Vegas quan li va dedicar el disc Canciones populistas .

Sí, va ser molt divertit. El vaig trucar i vaig dir-li: “Cony, un paio que reivindica Phil Ochs, ja era hora!” Jo sóc un dels pocs que té la discografia completa de Phil Ochs, fins i tot les coses que no es troben, en casset i tot. I el tio va flipar. Després al Nacho li va passar allò al Palau de la Música [va fer  una acció de suport a la PAH en un concert patrocinat pel Banc Sabadell], i jo li vaig dir: “Ho entenc, Nacho, però hi ha moltes maneres d’atracar un banc. T’has equivocat de fórmula”.

Quina manera, per exemple?

Cobrar per fer-ne publicitat. ¿Vol contractar-te un festival patrocinat pel Banc Sabadell? Doncs no hi toquis. O toca i emporta’t la pasta. És així de senzill. És que això de “tinc un problema personal, toco però no vull tocar perquè m’estic venent...” Hòstia!, semblen els de Podem: “Som autèntics, no ens hem venut!” Semblen el típic grup de Radio 3. Recordo l'època dels cantautors als anys 80, que van començar a cobrar molts diners i tenien problemes de consciència. Deien: "Com pot ser que jo que reivindico la classe obrera estigui guanyant quatre milions de pessetes per concert". Doncs perquè te'ls has guanyat, no has de tenir cap problema.

¿Hi ha alguna manera de reconciliar-te amb Catalunya?

¿Hi ha alguna manera que Espanya i Catalunya es reconciliïn? Sí, i jo en conec una: follant. Així és com la gent es coneix. Abans no passava res. Per tant, què ha passat? Que algú l’ha cagat. Uns i altres, perquè això és un problema de tots dos. Quan tot això es comenci a posar a lloc, potser apareixem gent com jo que tenim un peu en un lloc i l’altre en un altre, i fins i tot serem necessaris.

Titules el disc Vientos del este, i atribueixes valors de regeneració al vent de l'est. Si mires el mapa de l'Estat, l'est és Catalunya.

«Vent de l'est i boira gris que anuncia el que ha de venir», diu Dick Van Dyke a la pel·lícula Mary Poppins. És una frase que et queda de nen i que vol dir moltes coses. El vent de la regeneració, el vent de la neteja, de començar alguna cosa nova. Jo crec que encara no hem entrat al segle XXI, que encara estem al segle XX, però això canviarà. Qui no se n'adoni és que viu en un altre lloc.

I d'on ve aquesta regeneració?

Entenc que la regeneració, quan dic vent de l'est, ve d'una manera d'actuar, de pensar, de veure les coses. El món que vam conèixer hi té molt a veure. Sóc d'una generació a la qual li van dir que Espanya seria un lloc plurinacional, pluricultural, que seria un exemple de nacions, un exemple de cultures, que Europa era el lloc. I hem vist que no. Ho dic amb coneixement de causa, perquè jo vaig fer la campanya per a la Constitució europea amb Johan Cruyff. A nosaltres ens van donar aquesta esperança.

Quins ideals has abandonat?

És una mica aquella cançó d'Aute, La belleza: «Tota la meva generació s'ha venut al poder, a la riquesa. Què queda de tot allò? La bellesa». Ideals abandonats? No ho sé. Recordo que vaig tocar en un festival contra l'entrada d'Espanya a l'OTAN, i als tres mesos em van fotre una hòstia de realitat que em va quedar una cara de gilipolles... I van ser els mateixos pels quals havia tocat. Els ideals abandonats tenen molt a veure amb el meu desencant polític. L'última vegada que vaig prendre partit va ser quan vaig donar suport a la candidatura dels Verds de José María Mendiluce a l'alcaldia de Madrid, l'any 2003.

Vius a Guipúscoa, però on votes?

A Catalunya. Jo pago els impostos a Catalunya, no a Euskadi. I quan m’ho pregunten a Euskadi els dic que la meva companya sí que els paga allà i que jo faig tot el possible a Guipúscoa en temes socials. Patrocino una escola de bàsquet i un equip que juga a la Lliga EBA, l’Easo Loquillo. Però els meus impostos els pago a Catalunya. Sé que moltes empreses han marxat de Catalunya, però jo no. Hi ha molta gent que s’omple la boca de patriotisme, i el patriotisme es demostra pagant els teus impostos aquí, no fotent el camp.

A qui votaràs el 26 de juny?

Crec que hi haurà una abstenció espectacular. S’ho mereixen.

Penses abstenir-te?

Sí. ¿Com pots posar el futur en mans d’uns paios que s’estan mirant qui té la polla més llarga?

Quin pacte t’agradaria?

Si la cosa arrenqués ja m’estaria bé. Trobo a faltar el compromís dels polítics de la Transició, encara que ara els posin a parir; que hi hagués gent amb ganes d’arribar a acords. I això no està passant. Els músics venem esperances, i els polítics també, però hi ha una diferència: ells defrauden, i nosaltres de tant en tant fem una cançó que marca una generació. Som bastant més positius.

Quines mentides t'han fet més mal?

Que hagin negat a tota una generació la seva lluita per les llibertats. Això ho dic pel meu pare. Recordo l'altre dia quan vaig veure l'Otegi per la tele, que l'Évole, amb un criteri espectacular, li va dir: "Passar pàgina? Com els que diuen que les fosses comunes no s'han d'obrir?" Hi ha molt d'això. No hem fet els deures amb aquest tema, i això ho veig cada dia. Ho porto a sobre, és una ferida molt oberta. Jo no vaig poder anar a la universitat perquè no hi havia diners a casa. Què canviaria del que era? Què trobo a faltar? No entenc l'artista que quan li pregunten què troba a faltar no diu «els pares». Això és el que has de trobar a faltar, no la primera vegada que vas pujar a un escenari, que és una cosa ridícula.

Al disc nou hi ha pistes sobre tu i sobre com et veu la gent que escriu per a tu. Per exemple, cantes “Ja no sóc com ahir”. Com ets?

Millor, molt millor. Abans era un pandillero ignorant, i ara sóc un pandillero una mica llest. Més que llest, intel·ligent.

Ets melancòlic?

Busco el lloc on vull anar i no aconsegueixo arribar-hi; deixem-ho aquí.

Ho dic perquè l’estètica de les fotos de promoció noves, al passeig de Gràcia i davant la joieria Tiffany, recorden la Barcelona del videoclip de Cadillac solitario .

Aquest disc té moltes referències a Ritmo del garage (1983), començant per la portada: un lloc que ja no existeix, les anelles de les Glòries, i jo mirant cap a dalt. Viento del este és un disc barceloní amb molts actors barcelonins. ¿I què reivindico amb una foto a Tiffany? Una Barcelona cosmopolita, hedonista. I encara més: ¿què fas quan surts de marxa i tornes a casa a les cinc de la matinada? Jo me’n vaig a Tiffany. No perdo l’esperança que aparegui l’Audrey amb un croissant.

¿Tens tendències suïcides, com dius a En el final de los días ?

En el tema passional, sí. Si em coneixes l’has cagat. Seré present a la teva vida fins al final, per bé o per mal. Això té un preu, perquè et tires a la piscina amb una voracitat atroç i perquè tens cert aire vampíric i xucles la sang dels altres. Però jo sóc un vampir modern i he après que no has de matar-los d’entrada; has de deixar-los vius, que es recuperin una mica, i tornar-hi.

Per cert, el disc nou qui l'ha pagat? Tu?

No. Com deia el mestre Gay Mercader, que els diners els posi un altre, i jo als mestres els respecto molt. Dins del que es diu música independent s'ha venut la falsa idea que ser independent és pagar-te els teus discos, distribuir-los tu, muntar una empresa i estar pendent de tot. I jo em pregunto: això és pràctic? No. Tu què ets? Has estudiat a Esade, o econòmiques o gestió d'empreses? No. Tu què saps fer? Cançons. Doncs dedica't a fer cançons i deixa-ho als altres, això. Hi ha l'opció de pagar-te tu els discos i que els distribueixi una multinacional, com fan els Love of Lesbian i els Manel. No és una mala idea. El que passa és que coneixent com sóc, al cap dos dies despatxaria el cap de vendes. I no hi ha res pitjor que un suposat artista de rock o de pop intentant tenir ínfules empresarials. L'autenticitat és fer el que et dóna la gana, quan et dóna la gana i de la manera que et dóna la gana. I una cosa que tinc molt clara: sense subvencions. Hi ha coses més importants a la vida i gent més necessitada que nosaltres, així que busca't la vida. Què és buscar-te la vida? Pots fer publicitat, pots participar en campanyes... bé, també pots traficar amb cocaïna, però com que sóc legal m'estimo més altres maneres. Nosaltres cada vegada que sortim a la carretera tenim una sèrie d'espònsors privats que ens permeten portar un xou millor o fer una cosa que encara hi ha molta gent que no ha entès: fer projectes majoritaris per poder pagar projectes minoritaris, com una gira amb poesia contemporània amb les entrades a un preu que no es dispari.

El patrocini de BMW et permet abaixar el preu de les entrades?

Sí, i que tot el transport sigui gratuït. Entenc que s'ha de subvencionar els artistes novells, els teatres, la gent que fa festivals que aposta per artistes joves o de risc, però subvencionar tota aquesta colla de penques, que en el cas de Catalunya són uns pocavergonyes que s'han agafat al nacionalisme, al tema de suposadament defensar una llengua per fer negoci, això és vergonyós, perquè han viscut d'això i segueixen vivint d'això. Si realment estimen Catalunya, que es busquin la vida i deixin els diners públics per a les coses que importen, com ara l'educació i la sanitat.

Més continguts de