L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Govern Aragonès, absències i presències'

Aquest vespre a quarts de nou, Pere Aragonès prendrà possessió del càrrec de president de la Generalitat, amb una cerimònia al Pati dels Tarongers. L’encarregat de posar el medalló presidencial a Aragonès serà el seu antecessor, el president Quim Torra. Aragonès l'hi va demanar personalment i Torra ho va acceptar.

Entre els 40 assistents, Oriol Junqueras, el líder d’Esquerra, que sortirà expressament per a l’ocasió amb permís penitenciari. Es trobarà el ministre Miquel Iceta, que mai no ha visitat Junqueras a Lledoners, a diferència, per exemple, del president Montilla.

Aquest matí, en una entrevista a RAC1, Aragonès ha afirmat que la seva relació amb Junqueras és tan bona que no ha de “matar el pare” i ha recordat que tenim un president a l’exili, Carles Puigdemont, que a la taula de diàleg hi aniran a parlar d’autodeterminació i amnistia i que si el govern central vol fer una proposta perquè l'acabem votant els catalans, aquesta consulta hauria d’incloure l’opció “independència”.

Però ja saben que l'autodeterminació i l'amnistia el govern espanyol no les accepta. Però sí l’indult. De fet, avui El País informa que el govern espanyol s’inclina per concedir l’indult als presos polítics i reformar el delicte de sedició al Codi Penal, de manera que comportés penes de presó menys llargues i que ja se’n poguessin beneficiar els condemnats per l’1 d’Octubre. El Tribunal Suprem enviarà un dia d’aquests el seu informe a la Moncloa. Serà un informe contrari als indults, ja que els presos no han expressat cap penediment, i tot això se li girarà en contra a Pedro Sánchez, però ell sap que és millor que ho faci ara (depèn dels vots d’Esquerra al Congrés) que no pas quan s’acostin les eleccions. 

Mentrestant, Aragonès està acabant de tancar el seu Govern. Avui expliquem que els confirmats d’ERC ara per ara són Laura Vilagrà (Presidència), Roger Torrent (Empresa i Treball) i Teresa Jordà (Agricultura i Acció Climàtica), mentre que de JxCat cal anotar Jaume Giró (Economia), Josep Maria Argimon (Salut) i Victòria Alsina (Acció Exterior i Transparència). Per a la conselleria d’Educació tot apunta a Josep González Cambray, ara director general de Centres Públics. 

També es perfila com a conseller d’ERC Joan Ignasi Elena, que podria ocupar la cartera d’Interior. Per part dels republicans encara quedaria per assignar la conselleria de Feminismes i Igualtat, que podria ocupar la fins ara consellera de Salut, Alba Vergés, i la conselleria de Cultura, per a la qual no hi ha pistes consistents.

En aquesta llista hi falta un càrrec important, el de vicepresident. Ho havia de ser Artadi, que va dir que no volia entrar ni de consellera.  Ho havia de ser Josep Rius, però també va dir que no. A l’hora en què els parlo, el més ben situat seria Jordi Puigneró, el fins ara conseller de Polítiques Digitals, que continuaria sent-ho. 

Les absències d’Artadi i Rius son políticament significatives. Sí, cal llegir-les –sobretot en el cas d’Artadi–, com un desacord final amb l’exclusiva negociadora de Jordi Sànchez dels últims dies i el resultat final de l’acord, que no ha rebut cap crítica ni cap aplaudiment de Carles Puigdemont, de qui tots dos són persones de màxima confiança. I Rius és, també, persona de la màxima confiança d’Artadi. Amb tot, Rius ha explicat al seu entorn que tot just fa tres mesos que és diputat (abans era càrrec de confiança a Presidència) i que passar en tan poc temps de diputat a conseller i vicepresident li semblava córrer massa per la vida (a part del peatge familiar), tenint en compte que ell és vicepresident de Junts, un partit molt jove, amb un grup parlamentari gran, amb molts fronts oberts, que demana molta feina. Rius, a més, té bons contactes amb la Moncloa, de manera que pot ajudar en la taula de diàleg sense necessitat de ser al Govern, amb una interlocució discreta. El seu nomenament al Govern va estar sobre la taula de Junts, però al final entre tots van decidir que no. Quedi clar, però, que en cap cas Puigdemont ha demanat ni a Artadi ni a Rius que no entressin al Govern. Tampoc els va animar a fer-ho. 

I entre les presències, la més sorprenent ha estat la de Jaume Giró, un independent en una cartera clau. Giró és periodista i graduat en direcció d’empreses. Ha passat per Gas Natural, Repsol i La Caixa. Va ser director general adjunt de CaixaBank i director general de la Fundació La Caixa. Va partir peres amb Isidre Fainé després del trasllat de la seu de La Caixa a València (Giró no hi estava d’acord), i al març va presentar-se al costat de Joan Laporta en les eleccions a la presidència del Barça, tot i que va plegar just després de la victòria.

Una persona de Junts em deia que el missatge que Jordi Sànchez enviava escollint Giró era triple: al món en general, per demostrar que Junts encara era capaç de captar independents amb nom dins la societat civil; a Esquerra, perquè no es pensés que tenia l’exclusiva de la simpatia de l’establishment català, i a la Moncloa, pels mateixos motius. Per raons com aquestes el mateix diputat Joan Canadell ha aplaudit el seu nomenament.

Giró és un independent, però això no s’ha de confondre amb ser un tècnic en sentit estricte, perquè encara que ve de l’Íbex i la filantropia de La Caixa, és un professional que coneix tothom que es belluga amb alguna importància tant a Catalunya com a Espanya, i això vol dir polítics, empresaris i periodistes. En aquest sentit, Giró és molt més polític que tècnic, perquè com administrador de molts recursos la seva paraula ha estat decisiva per a la sort de molts projectes que han començat o acabat en aquest país. Per coses com aquesta el líder sindical Javier Pacheco ha criticat el nomenament.

Així comença la setmana. Aquest vespre, cita a Palau. Després, els consellers i conselleres del nou Govern. De fons, aquest enorme –un altre– acudit de Ferreres: “Ara llegeixo que el Marroc té un ministeri de Drets Humans”. “No sé de què t’estranyes. Aquí tenim un ministeri de Justícia”.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.