L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pressupostos: qui decideix l'estratègia del Govern, Aragonès o Junqueras?'

Ahir a la nit, a l’hora de màxima audiència, el president de la Generalitat va ser entrevistat a TV3.

Aragonès va guanyant to presidencial i prou que ho necessita per compensar la debilitat parlamentària del seu govern, que només té al darrere 33 diputats. Ara aquest govern s'enfronta al primer gran repte: aprovar els pressupostos. Però amb qui?

La resposta de manual és, “amb Junts; no s’entendria que no aprovessin uns pressupostos que va preparar un conseller de Junts”. Però per més lògic que sigui, la lògica de la política és el poder, i Junts és molt probable que vulgui fer oposició. Per tant, pregunta, ¿pactarà amb el PSC? I Aragonès, al final, va venir a dir que deixava una porta oberta a negociar-los amb el PSC, en contra del que de seguida es va apressar a afirmar el president del partit, Oriol Junqueras, allò de "amb el PSC res, perquè estan al costat de la repressió".

Seran molt interessants les pròximes setmanes per veure què s’imposa, si la necessitat d'Esquerra d’allunyar-se del PSC o el discurs de la responsabilitat social: si no s’aproven els pressupostos, el Govern renuncia a decidir directament a què destinarà els més de 3.000 milions més que tindrà per al 2023. 

La posició de Junqueras té dues potes. La primera, electoral: vol tenir l'hegemonia no només davant de Junts sinó davant de tots, PSC inclòs. I l’altra pota és la negociació amb l’Estat: està intentant que l’Estat reformi el delicte de sedició i ho faci aviat. Vol fer-se valer davant el PSOE. Si pacta amb el PSC, perd força a Madrid davant del PSOE, que li farà allò de “tu m'ajudes a mi a Madrid i jo t’ajudo a Barcelona”.

Però, francament, tal com s’estan posant les coses, no és per anar prorrogant pressupostos podent-los aprovar. Perquè, entre altres conseqüències, prorrogar els pressupostos seria la primera gran admissió que l’autoproclamat govern del 80% és, en realitat, el govern dels 33 diputats.

I perquè la paella pel mànec de la despesa la continua tenint Pedro Sánchez, amb els nostres diners. 

Avui llegiran que Pedro Sánchez destina 3.000 milions més a ajudar la gent a pagar el rebut del gas i de la llum, sobretot a les cases que van més justes. L’escut social és de 300 milions. Només en rebuts de l’energia, Sánchez se’n pot gastar 3.000. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo: en les coses de menjar, una autonomia que paga i no rep, com Catalunya, sempre hi surt perdent.

Per això no vull acabar aquest divendres sense recuperar un parell de dades d'aquesta setmana:

La ministra de Transports, la catalana Raquel Sánchez, va prometre dilluns més de 1.000 milions d'euros per a Rodalies el 2023. Tant de bo. Perquè també aquesta setmana ha estat notícia que Catalunya ha rebut, en la primera meitat de l'any, tan sols el 15,7% de la inversió que apareixia als pressupostos de l'Estat d'aquest 2022, o sigui, 347 milions d'euros d'un total de 2.207 milions previstos als comptes, segons dades publicades pel ministeri d'Hisenda. 

El 2021, tot i que només se'n van materialitzar uns 739 milions, un 35% del total. 

Rodalies ara és de franc, però quants dies té incidències? Des de l’1 de setembre, el dia que entraven en servei els abonaments gratuïts, fins a la setmana passada, van 26 incidències en 33 dies, causades directament per avaries de trens, catenàries o sistemes de control. 

Avui és notícia que l’Ajuntament de Barcelona posa més càmeres per les zones de baixes emissions. Molt bé, però què fan el govern espanyol i el de la Generalitat per millorar la connexió entre l’àrea metropolitana i la ciutat de Barcelona en transport públic? Cas real: una persona que viu a Sant Feliu de Llobregat i treballa a la plaça Kennedy de Barcelona, allà on arrenca el tramvia blau. En transport públic (tren fins a la plaça Catalunya i Ferrocarrils fins a Av. Tibidado) triga una hora i trenta minuts. En cotxe, en un dia dolent de les rondes, 40 minuts. Qui està per perdre tres quarts d’hora cada dia laborable de la seva vida? Ja n’hi ha prou de jugar amb les coses de menjar. Un dia mereixerien tots un tancament de caixes.

Bon dia.