L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Temps nou, temps lent'

Avui, 21 de maig del 2021, Pere Aragonès i Garcia, 38 anys (nascut a Pineda de Mar el 1982, quan feia dos anys que Jordi Pujol havia guanyat les primeres eleccions al Parlament després de la Guerra Civil), es converteix en el 132è president de la Generalitat.

El president torna a ser d’Esquerra Republicana, com no passava des de Tarradellas (escollit a l’exili als anys 50) i des de Lluís Companys (als anys 30). Sovint la història es comporta com una ruleta, vull dir que és impossible saber en quin número pararà la boleta. Heribert Barrera, Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Oriol Junqueras van córrer també la cursa presidencial, però ha sigut Pere Aragonès qui ha aconseguit la primera magistratura del país, per la suma de mil condicionants històrics, 

El més recent dels quals és l’empresonament i la inhabilitació de Junqueras, que avui era al Parlament, veient passar la presidència de molt a prop.

Aquest que veuran ara era Pere Aragonès el 2003, als 21 anys, quan va ser nomenat portaveu nacional de les JERC, en aquesta primera fotografia del partit que podem considerar oficial i que el diari El País va rescatar fa uns mesos. Als 24 anys, Aragonès es va convertir en diputat i, avui, després de vora vuit mesos de president en funcions, ha esdevingut president. 

Parlem d’ell perquè avui és el seu dia. No sabem encara quins consellers integraran el nou Govern (prendran possessió dimecres de la setmana que ve). Aragonès és un home de partit, d’aparell de partit, amb formació acadèmica i maneres discretes. Un president molt jove, que ha d’estirar l’aparença adulta amb l’americana, la corbat i la barba. El núvol de paraules més utilitzades en el seu discurs d’ahir  

revela que no va parlar de l’1 d’Octubre, que va fer servir més vegades país que Catalunya, i que va parlar de fer un referèndum acordat amb Espanya i d'aconseguir l’amnistia per als presos i els exiliats, després d’haver començat dient 

Sempre hem afirmat que en un moment en què la política té moltes limitacions per transformar la realitat, perquè la força del mercat és el principal agent de canvi i deixa sovint la política en un paper més corrector que no pas transformador, una presidència és, sobretot, un to. Un to per al país. I en aquest sentit, Aragonès no té ni el lideratge carismàtic de Puigdemont ni l’oratòria demostrativa i inacabable de Junqueras. Semblaria, doncs, que anem a una presidència discreta, aplicada i treballadora. Curiosament hi anem de bracet dels anticapitalistes de la CUP, i dels defensors de l’embat amb l’Estat de Junts, que han acordat que sigui possible un govern que es dona dos anys de coll per veure si és possible avançar primer cap al final de la repressió i després cap a la independència. La CUP i Junts no hi creuen, i Esquerra tampoc no gaire, però ara que té una part pel mànec de la paella a Madrid vol jugar les seves cartes. Junts, per boca del diputat Batet, va dir ahir que “l’acord no aixeca expectatives" i que "justament aquesta pot ser la seva virtut”. Mentrestant, el president Puigdemont guarda silenci i el president Torra critica el pacte. Comença un temps diferent del d’abans, tot i que amb els mateixos partits al Govern. La majoria de govern de la Generalitat abandona el “tenim pressa”, i alhora el nou president afirma que Catalunya necessita una sacsejada. Entrem en un temps nou, el futur dirà si de tempo lent, de convalescència encara de l’1 d’Octubre, que ho continua condicionant tot, però des de la distància. 

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.