L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Valtònyc, Joan Carles i l'elefant a l'habitació'

Per això tornarà a Espanya sense que importin ni els elefants de debò, ni l’amant despitada que l’ha portat als tribunals a Anglaterra ni, sobretot, cap dels delictes que hagi pogut cometre senzillament perquè o no s’han pogut provar o han prescrit. Quina sort, oi?

4 min

Ironies de l’actualitat, avui coincideix que són notícia el rei Joan Carles de Borbó i el raper Valtònyc. Eren quarts de deu del matí quan l’advocat Gonzalo Boye ha penjat aquest tuit, molt del seu estil: "Ganamos"

Com recordaran, Valtònyc és a l’exili, a Bèlgica, des de fa quatre anys. Avui, el Tribunal d'Apel·lació de Gant havia d'examinar el seu cas per segon cop després que el Tribunal de Cassació de Brussel·les estimés en part el recurs que la Fiscalia espanyola havia presentat davant la justícia belga, que al desembre ja havia denegat l’extradició. I per això Valtònyc ha tornat a ser jutjat a Gant , per una sala de jutges diferents i per l'acusació per injúries a la Corona. I la justícia belga ha tornat a denegar l’extradició. Al ser la segona vegada que Bèlgica denega l’extradició, tot fa pensar que és la definitiva (tot i que la Fiscalia belga encara pot recórrer de nou). El raper mallorquí estava així d’emocionat a la porta del tribunal: "Avui era un dia dur perquè sabíem el que podia passar, i tinc ganes de començar a viure. Moltes gràcies a vosaltres, perquè fa quatre anys que us veig les cares, per donar-me cobertura i veu, perquè la gran por d'un exiliat és que t'oblidin, i gràcies a vosaltres no ha estat així".

Josep Miquel Arenas, Valtònyc, 28 anys. Va arribar a Bèlgica amb 24, estava condemnat a tres i mig de presó per exaltació del terrorisme, per amenaces i per delicte d’injúries a la Corona. I recordin que, precisament a causa del cas Valtònyc, el Tribunal Constitucional belga va declarar fora de la Constitució una llei del segle XIX que protegia la figura del monarca perquè va considerar que topava amb el dret a manifestar la pròpia opinió sobre tots els assumptes, “no satisfà una necessitat social urgent i és desproporcionada amb l’objectiu de protegir la reputació de la persona del rei”. Va ser per això que el Tribunal d'Apel·lació de Gant va rebutjar la petició d'euroordre del Tribunal Suprem espanyol i, per tant, es va decidir no extradir-lo a Espanya.

Al saber-se la notícia que Valtònyc ha tornat a guanyar i que ara ja és gairebé impossible que el facin tornar a Espanya, el president Puigdemont ha fet una afirmació sobre el sentit de l’exili que no necessita explicació: “Sabent que aguantar la posició era bàsic per obtenir victòries. Un pas més cap a la llibertat”.

Un cop més la justícia belga ha posat en evidència el zel de la justícia espanyola: posats al plat de la balança la llibertat d'expressió i les injúries a la Corona, a Bèlgica guanya la llibertat d’expressió.

I això passa justament el dia que hem sabut més detalls de la notícia que va avançar l’ARA, i és que el rei Joan Carles tornarà aquesta setmana a Espanya . Després del sainet còmic del seu fill anant a Abu Dhabi i parlant amb ell però per telèfon i citant-se a Madrid, algunes fonts diuen que Joan Carles podria arribar demà passat a Madrid amb vol regular (al final aconseguiran que milers de persones el vagin a rebre) i d’allà aniria a Galícia, però em sembla que ni Felip VI sap ara mateix quina agenda seria més convenient i quines imatges caldria ensenyar i quines evitar, de la tornada del seu pare. No tothom vol el mateix: Felip VI pretén no ser esquitxat pel comportament del seu pare i no ser ombrejat pel mite del pare, perquè totes dues coses fan mirar al passat. El pare es deleix per tornar després de 21 mesos vivint fora d’Espanya i, de fet, va ser ell, Joan Carles, qui va filtrar a periodistes amics que tornava aquesta cap de setmana, aviam si desencallava la comunicació i l’agenda del retorn. I després hi ha els monàrquics, de “concórdia real española”, que han penjat una pancarta a Madrid per escalfar el retorn de l’emèrit, tornant sobre el mite del rei que contra tot pronòstic va treure Espanya de la dictadura i la va portar a la democràcia. I saben què? Per més que posin sordina a la figura de Joan Carles, el conte amb final feliç de la transició acabarà per imposar-se. És que no pot perdre: Joan Carles és un gran elefant a l’habitació, impossible de no veure, és la columna que aguanta tot l’invent: va jurar com a príncep la legitimitat de Franco, el 18 de juliol del 36, va jurar com a rei els Principios Fundamentales del Movimiento, i després va ser inclòs a la Constitució amb inviolabilitat, només faltaria. Joan Carles encarna que el pas de la dictadura a la democràcia es fes sense cap exigència de responsabilitat i sense perdre cap posició privilegiada. Castigar-lo a ell seria castigar la trajectòria de molta gent important, seria esborrar la història oficial dels últims 45 anys. Per això tornarà a Espanya sense que importin ni els elefants de debò, ni l’amant despitada que l’ha portat als tribunals a Anglaterra ni, sobretot, cap dels delictes que hagi pogut cometre, senzillament perquè o no s’han pogut provar o han prescrit. Quina sort, oi?

Bon dia.

stats