Cartes al Director 22/11/2015
Més enllà de les banderes
Les xarxes socials s’han bolcat en la tragèdia de París. Una de les grans crítiques d’alguns usuaris és que es doni més cobertura o importància als atemptats de París que al conflicte de Síria. Les fotos de perfil tenyides amb la bandera de França proliferen i, en canvi, amb la de Síria, per posar un exemple, no ha passat el mateix. És un tema que transcendeix més enllà de les xarxes socials: també s’ha criticat els mitjans de comunicació per haver donat prioritat al primer tema en la seva agenda mediàtica. La resposta a tota aquesta problemàtica és una paraula: distància. Som veïns. París és una ciutat europea a la qual podem arribar en cotxe, i tenim una cultura similar i un imaginari compartit. No ens fa menys empàtics identificar-nos amb una situació per sobre de l’altra. París podria haver sigut Barcelona, podríem haver sigut nosaltres, i això ens fa sentir-nos més a prop. És així, no és ideal però és la realitat. Donar importància a compartir una foto amb la bandera d’un país o un altre desvia l’atenció del problema real, i és que hi ha persones innocents morint, siguin d’on siguin.
PABLO SÁNCHEZ MEDINA
CERVELLÓ
He fet la meva feina, ara que els polítics facin la seva
Sóc de Terrassa, però fa 3 anys que visc a Bilbao. En aquests anys he continuat empadronada a Terrassa perquè vull que Catalunya sigui independent.
Fa 3 anys, doncs, que cada vegada que vaig al metge he d’aguantar bronques perquè no estic empadronada a Bilbao. Fa 3 anys que he de pagar més per apuntar-me al gimnàs municipal. Aquests són alguns dels exemples que puc posar.
He sigut fidel a totes les eleccions, ja fos baixant a Catalunya o bé demanant el vot per correu. Com bé saben, no sóc l’única a qui li passa això, som molts els catalans que vivim a l’exterior. El 27-S els catalans vam votar i vam decidir que volíem un país millor. Què ens hem trobat després? Uns polítics egoistes.
Ja n’hi ha prou de fer el babau, facin el que vulguin, però facin-ho ja. Què hi fa qui sigui president/a ara? La independència no arribarà sola, arribarà gràcies a tots els diputats independentistes, no només gràcies al president/a. Quan siguem independents, podria entendre que no vulguin que Mas sigui president, però ara mateix no té ni cap ni peus. No ens poden demanar que al març tornem a votar, els prometo que comptaran amb un vot menys, ja no puc més, jo he fet la meva feina, ara facin vostès la seva.
NÚRIA MAMPEL ILZARBE
BILBAO
L’emprenedoria, un conte més per a la ciutadania
Fa temps que se sent la paraula emprenedor/a per tot arreu, sembla que és la meta on tots hem d’arribar per poder demostrar que ens esforcem per treballar i ens traiem les castanyes del foc solets.
La crisi actual ens ha portat a acceptar ser eterns becaris, autònoms de plantilla o emprenedors entusiasmats, ja que no hi ha res millor. Però, sigui quina sigui l’etiqueta amb què ens contracten, no s’ha d’oblidar que ser emprenedor és qüestió d’actitud, no de perfil empresarial. Actualment, Espanya està plena d’emprenedors que dia rere dia surten a donar el millor d’ells mateixos sense enfonsar-se cada cop que els incompetents que ens governen ens donen bones notícies sobre com de fàcil ens ho posen a nosaltres i a les futures generacions.
IRENE LLORENTE SANCHEZ
BARCELONA
Pagant pels pecats
Segons els mitjans de comunicació, un alt percentatge dels joves que s’autoimmolen procedeixen de barriades molt pobres, de famílies desestructurades. Joves sense amor ni arrels, sense res a perdre, que davant de promeses llamineres escullen una mort digna.
No és estrany que la manca de valors, el materialisme imparable, les despeses en armaments, la diferència entre capes socials de la nostra societat... incitin els que no tenen res a cometre actes de ràbia i de venjança.
La desesperació, la còlera, la impotència que senten els familiars dels morts en l’atemptat a París són les mateixes que senten els milions de refugiats que fugen cap a Europa i deixen endarrere les seves llars destruïdes, en part, amb la aquiescència de la nostra societat.
Tampoc podem ignorar la irrupció de l’ home blanc civilitzat que a través de violentes i cruentes conquestes ha aniquilat al llarg dels segles i dels continents cultures ancestrals imposant el seu dogma i robant els seus recursos.
Són massa els pecats que hem comès i que ara comencem a pagar.
LOLA ARPA VILALLONGA
PERATALLADA
‘Escola’ Lluïsos
A Lluïsos estem de celebració, avui fem la inauguració oficial del nou edifici. Hem fet realitat el somni. Estrenem casa. Però celebrem molt més. Celebrem que tenim una edat: 160 anys d’història, una base social de 1.300 socis que fan bàsquet, canten, fan skate, teatre, esplai i 50 activitats més, en un espai que és un orgull: 3.500 m plens de llum, una nova planta al soterrani, un terrat de 400 m amb hort urbà, una façana preciosa que hem mantingut original i una aposta ferma, la d’un nou teatre professional referent en titelles. I celebrem que, entre tots, hem sigut capaços de dissenyar el nostre futur, de fer el salt a la professionalització que ens ha permès portar l’entitat on és; d’afrontar unes obres amb un període rècord i sense desviació del pressupost, tot i que encara ens falti finançament.
La casa és nova, sí, però la nostra raó de ser continua essent la mateixa: l’educació en valors en el temps de lleure. 150 dirigents voluntaris ho fan possible. Aquest és el somni, el que construïm dia a dia entre tots. Fent escola Lluïsos. Avui estem de festa!
ORIOL HOSTA
PRESIDENT DE LLUÏSOS DE GRÀCIA
Pudor a Barcelona
Coincidint amb el bombardeig publicitari prenadalenc de cars perfums i aigües de colònia, una intensa flaire de purins més pròpia de latituds ramaderes ha sorprès aquesta setmana els pulmons de gairebé tots els barcelonins.
Ara bé, ben mirat, més enllà de petites incomoditats, arcades i algun mareig entre embarassades o residents a la zona alta, el cert és que aquest intens aire de camp que va atrevir-se a penetrar en una zona urbana és infinitament més inofensiu que la resta de components cancerígens amb què l’intens tràfic urbà enriqueix cada dia el contingut dels nostres pulmons. És per això que fóra bo que aquest anecdòtic i incòmode episodi del tot inofensiu per als nostres pulmons ens faci reflexionar sobre el veritable, ofensiu i gens anecdòtic problema per a aquests òrgans que es deriva d’una mobilitat egoista i insostenible.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA
