Amics del fotògraf René Robert han informat que va morir per una hipotèrmia aquest gener als 84 anys, quan, després de caure a terra al centre de París, no va rebre cap ajut de la gent que passava pel seu costat. La notícia, a banda de fer-nos pensar en com som els humans, també ens permet prendre consciència del nombre de persones que els dies de fred intens moren a la intempèrie per mor de la manca de recursos o d’un sostre. Cada cop semblem viure més en una societat que no cessa d’eixamplar la desconfianca dels uns vers els altres. La pandèmia i la por al contagi han fet créixer la desconfianca fins a graus entre inhumans i ridículs, fins a caure en la tragèdia, com ha estat el cas de René Robert.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Dolors Bonal, un exemple
Aquest any la Dolors Bonal celebra el seu 90è aniversari. Repassant cartes al diari n’he trobat una del 2016. He pensat que fora bo de reproduir-la amb motiu del seu aniversari: “Llegeixo i escolto l’entrevista de Carles Capdevila a la Dolors Bonal a l’Ara.cat i penso quin profit d’entrevista i quin profit de vida, la de la Dolors! El final de l’entrevista és de traca: «L’educació està en un terreny místic. És on diposites tots els sons impossibles. Són les utopies que mai pots arreplegar. Quan et sembla que hi arribes queden més enllà. Voldria una justícia social per a tothom, voldria igualtat d’oportunitats, que no hi hagués rics i pobres, que tothom estigui igual, i no ho aconseguiré. Moriré sense veure-ho però ho vull, i hi treballo i voto pels que diuen que tot això pot ser possible. L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món». Porto 45 anys fent teatre a les escoles i em segueix meravellant, com a la Dolors, tot allò que puc donar als nens i nenes, nois i noies, que s’acosten a mi encuriosits pel teatre. El teatre, com la música -que és també una constant en el meu treball dramàtic-, és una eina de creixement fabulosa, perquè es fonamenta, com diu la Dolors, en la descoberta, i d’això en puc donar fe. Des de la Fundació que presideixo tenim el goig de fer costat al projecte Xamfrà i animo mestres i polítics saberuts a llegir l’entrevista i a aprendre exemple de la Dolors Bonal”.
IGNASI RODA
BELLATERRA
Contra Catalunya tot s’hi val
La senyora Anna Grau i Arias, diputada de Cs, tenia vuit anys quan va morir el dictador, motiu pel qual no està històricament legitimada per dir que el règim franquista no va prohibir ni perseguir el català. Som molts els que vàrem patir en pròpia carn càstigs i més d’un clatellot per parlar català. A les escoles públiques i no públiques, al matí, només entrar, ens feien formar i cantar el Cara al sol mentre hissaven la bandera. Aquell “Habla español, perro catalán ” no era un tòpic, era un assetjament constant contra la nostra llengua. S’ha de ser molt inculta i mala persona quan menteix sobre el que desconeix. Els catalans mai hem discriminat cap llengua, ells sí, amb tota la vilesa del món. Què hem fet els catalans per rebre tant d’odi? Volen una Catalunya de genolls.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
La mascareta al carrer
He sigut la primera a demanar hora per vacunar-me quan ha calgut fer-ho. He complert sempre totes les normes, sent molt conscient que algunes ens prenien drets fonamentals, perquè crec que aquesta pandèmia només la podíem tombar amb l’esforç col·lectiu. Però hi ha coses per les quals no passo. No entenc que després de dos anys, amb totes les evidències que tenim, encara ens facin anar emmascarats pel carrer. A vegades tinc la sensació que ens prenen per idiotes.
MARIA LÓPEZ
BARCELONA
