Quin és el percentatge de fills que no són fills biològics dels seus pares?

La pregunta del títol és una qüestió que genera curiositat i controvèrsia, ja que tradicionalment la societat europea s’ha preocupat d’assegurar que dins d’un matrimoni els progenitors masculins siguin els pares biològics dels seus fills, els quals, a més, reben el cognom familiar per herència paterna. Aquesta preocupació l’han justificat la sociologia i la biologia evolutiva amb l'argument que els pares inverteixen molts esforços personals i emocionals i molts recursos econòmics –com ara herències– en els seus fills, i voldrien assegurar que els subjectes receptors són els seus descendents genètics.

Antigament la gent es basava en la semblança física per establir paternitats i parentius, però als anys 90 del segle passat es van generalitzar estudis de paternitat basats en anàlisis genètiques. Les primeres dades, a partir de mostres molt limitades d’empreses d’anàlisi de paternitat, afirmaven que el 10% dels fills legals no són fills biològics dels seus pares. Aquesta dada del 10% va fer fortuna i s’ha mencionat en múltiples ocasions, però la qüestió és que no està estadísticament assegurada, i a més és esbiaixada perquè molt probablement els pares que volen fer una anàlisi de paternitat tenien alguna raó prèvia per assumir aquesta possible discrepància, de manera que no són representatius de tota la societat.

A més, les anàlisis genètiques de paternitat donen resultats molt diferents segons l’estrat social de les persones estudiades, així com depenent de la religió i els costums de les poblacions. No totes les societats comparteixen la visió social d’un matrimoni monògam, en què els fills són fills biològics de la parella, i en alguns llocs el percentatge de fills amb paternitat discrepant respecte a la parella establerta pot arribar a ser del 48%, com ara entre la població himba de Namíbia, en què tots els pares se senten pares i cuidadors de la progènie compartida.

La història del cromosoma Y

Les anàlisis genètiques actuals reflecteixen la realitat socioeconòmica d’avui dia, però no ens diuen quin ha sigut el percentatge de paternitat discrepant al llarg de la història. En una entrevista recent a la revista Science, el genetista forense belga Maarten Larmuseau explica els seus estudis en casos de paternitat fora de la parella durant la història moderna d’Europa. A la seva recerca, Larmuseau primer ha indagat en el passat genealògic i genètic de famílies holandeses i belgues per estudiar si hi havia paternitat discrepant en algun moment, i en quin percentatge.

Per fer aquest tipus d’estudis per a la recerca genealògica, es considera no només la transmissió del cognom per via paterna, sinó que també es fa una recerca exhaustiva en registres parroquials per determinar matrimonis i descendents, i es correlaciona aquests resultats amb l’anàlisi genètica del cromosoma Y, atès que els pares mascles passen el cromosoma Y als seus fills mascles, i això permet establir llinatges patrilineals estrictes per a determinar parentiu via paterna, moltes generacions enrere. Quan no hi ha coincidència del cromosoma Y en una branca familiar masculina, s’infereix que hi ha hagut algun cas de paternitat fora de la parella.

En estudis més amplis, Larmuseau ha determinat que històricament el percentatge de paternitat discrepant a la població europea és del voltant de l’1%, molt més baix del 10% inicialment proposat. A la nostra societat, deixant de banda les adopcions, la paternitat discrepant s’associa habitualment a infidelitat de la dona en una parella establerta. És més difícil que això succeeixi en una comunitat rural, en què tothom es coneix, i és més fàcil que una dona pugui tenir una parella canviant en un context urbà. Aquest tipus d’anàlisi genealògica i genètica a través de la història a Europa mostra que hi ha més probabilitats de paternitat discrepant en èpoques de grans canvis socials, com ara en temps de guerra o durant la Revolució Industrial, amb l’aparició de la classe treballadora a les ciutats, en què la paternitat discrepant va incrementar fins al 6%.

Altres científics, com ara Francesc Calafell, professor de la Universitat Pompeu Fabra, comenten que aquest increment segurament no es deu a adulteri sinó que l’explicació pot ser més complexa: la paternitat discrepant en zones urbanes amb dones que treballaven a les fàbriques, fora de l’entorn domèstic, podia deure’s a casos de violència sexual que les dones i les seves parelles voldrien amagar per evitar l’assenyalament públic i la discriminació social.

Gens de Beethoven?

Hi ha casos històrics curiosos en què hi ha paternitat discrepant i no quadra el cognom amb el cromosoma Y esperat. Larmuseau ha demostrat que els Van Beethoven actuals estan relacionats tots genèticament, però que tot i estar al mateix arbre genealògic que el famós compositor alemany, no comparteixen el mateix cromosoma Y, segurament perquè hi va haver un cas de paternitat fora de la parella en els ancestres per via paterna del músic. Una desil·lusió per als que pensaven que compartien gens amb el compositor!

D’altra banda, la identificació de les restes del monarca anglès Ricard III (conegut per la frase shakespeariana “El meu regne per un cavall”) el 2014 va demostrar que el cromosoma Y de la dinastia Plantagenet no s’ha conservat, i com a mínim hi ha una paternitat discrepant en els descendents actuals (de cognom Somerset), separats per 25 generacions per via patrilineal del famós rei. Fins i tot assumint un 1% o 2% de paternitat discrepant de mitjana, la probabilitat que a les dinasties reials tots els homes descendents al llarg de diverses generacions comparteixin el cromosoma Y és... petita.

Gemma Marfany és catedràtica de genètica de la Universitat de Barcelona i cap d’unitat del CIBERER