15/01/2021

‘Neuromàntic’: més actual que fa 36 anys

2 min

PERIODISTA I QUÍMICHi ha inicis de novel·la que et venen de tant en tant al cap: “Era el millor dels temps i era el pitjor”, “Totes les famílies felices s’assemblen” i “El cel del port era del color d’un televisor sintonitzant un canal mort”. Aquesta última és la primera frase de la novel·la Neuromàntic i potser algú trobarà exagerat citar William Gibson al costat de Dickens i Tolstoi. Però és una de les millors novel·les de ciència-ficció de la història i té qualitat literària. Ara Pagès Editors ha reeditat la versió catalana de Joan Fontcuberta, apareguda el 1988, quatre anys després de l’original.

Encara hi ha molt a dir, 36 anys després, sobre una obra que, com assenyala Daniel Genís Mas al pròleg, potser avui “fins i tot s’entén més bé que no pas en el moment en què es va publicar”. Gibson hi descriu una societat amb implantacions de neuroconnexió, microprocessadors capaços de controlar el nivell de mutàgens en el corrent sanguini, cirurgians genètics, peixeres que contenen carpes mutants blaves i fins i tot un cabaret hologràfic. Però sobretot parla d’identitats construïdes a partir de dades i d’intel·ligències artificials que poden prendre diverses aparences físiques.

En el nostre món de dades i cibercontrol, no és gens sobrer llegir o rellegir amb calma aquesta novel·la complexa. L’autor hi utilitza el mot ciberespai, creat per ell mateix dos anys abans en una altra novel·la, Crom ardent, i acceptat plenament poc després. El ciberespai és “una al·lucinació consensual”, “una representació gràfica de dades extretes dels bancs de memòria de tots els ordinadors del sistema humà”, “línies de llum disposades al no-espai de l’esperit”.

I tant que s’entén millor avui! Gibson la va publicar el 1984, l’any que dona títol a la distopia d’Orwell, també tan actual. L’atzar és, sovint, irònic. I, de vegades, oportú.