POQUES ALEGRIES com la sorpresa de topar amb una gran artista. Em va passar visitant l’exposició d’Olga Sacharoff al Museu d’Art de Girona, oberta fins al dos d’abril, que commemora els cinquanta anys de la seva mort.
Era georgiana, es va imbuir d’avantguardisme a Munic i París, i amb la Primera Guerra Mundial va venir a Mallorca primer, i després es va instal·lar definitivament a Barcelona. A Tossa coincidiria amb un pintor semblant, també de l’Est, Chagall. Sacharoff va tenir el seu moment dolç als anys vint, just abans d’una llarga depressió, i les pintures d’aquella època són dignes de les parets més distingides. Va harmonitzar el millor del seu moment, el cubisme picassià i la màscara modiglianiana, l’espai chiriquià i els colors i motius d’El Genet Blau, la influència de Rousseau i Seurat... Va pintar escenes burgeses, multituds com manades, amb una atenció entranyable a la naturalesa i als nostres intermediaris amb ella, els animals. Animals domèstics, de zoo, de circ, de gàbia, de carrusel o d’aquari, i flors. Vides al marge del mal. Les bèsties del zoo estan tranquil·les, sembla que els tancats siguem els humans sense rostre, i els lliures, la zebra o la pantera. Aquests animals bonhomiosos i coloristes recorden per contrast la salvatjada dels temps tan foscos que es començaven a viure a Europa.
L’avantguardisme va haver-se de replegar passada la Guerra Civil, quan Espanya va convertir-se en un país de partit únic, presos polítics, exiliats i llibertat d’expressió controlada, no tan lluny del que vivim ara mateix. Llavors, Sacharoff es va haver de fer més clàssica i es va agafar a pintors canònics com Goya, Cézanne o Renoir, d’un traç més generós i colorista, i es va convertir llavors en una retratista de la resistència catalana, civilitzada i burgesa, amb la seva llotja al Liceu, la seva Rambla de les Flors plena de barcelonins endiumenjats, els seus artistes educats en el Noucentisme que conservaven malgrat tot una ironia que els mantenia el contacte amb Europa. Eren els seus amics, i Sacharoff els pinta a La colla : Toldrà, Mompou, Artigas, Amat, Llimona... Va pintar un Homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, va pintar sardanistes, va pintar maternitats -una en un gravat a l’aiguafort, il·lustrant un poema d’Arderiu que diu “fruitosa sóc”, i el nen és com un animaló.
Que bé redescobrir una artista tan delicada i continguda, una georgiana que va pintar una realitat catalana persistent, civilitzada i moderna, un món difícil de detectar sense la sensibilitat que aquesta dona va tenir per la bellesa.
