Europa pot fer front a una agressió de Trump a Groenlàndia?
Els grans països europeus preparen un pla per respondre davant el govern dels EUA, que es reunirà amb Dinamarca la setmana que ve
LondresCinc dies després de la presa de possessió de Donald Trump, el 25 de gener de l'any passat, el general austríac Robert Brieger, aleshores cap del Comitè Militar de la Unió Europea, advertia en una entrevista al diari alemany Welt am Sonntag que tindria sentit desplegar tropes europees a Groenlàndia. Les seves paraules no eren merament especulatives: responien a les reiterades manifestacions del president dels Estats Units del seu interès per adquirir el territori autònom danès per raons de "seguretat nacional". Un interès que Trump ja havia manifestat durant el seu primer mandat i que, arran de l'operació militar de dissabte per capturar Nicolás Maduro, ha tornat a exposar amb una determinació inquietant. Fins al punt que la Casa Blanca no descarta explícitament l'ús de la força militar o de coaccions econòmiques contra un aliat de l'OTAN com Dinamarca, l'estat sobirà sobre l'illa àrtica.
En declaracions a Radio France Inter, el ministre d'Exteriors francès, Jean-Noël Barrot, ha assegurat aquest dimecres: "Hem començat a treballar per preparar-nos per prendre represàlies, per respondre i no per respondre sols". París i Berlín, doncs, hi treballen conjuntament. I aquest migdia el primer ministre britànic, Keir Starmer, ha afirmat al Parlament que el futur de Groenlàndia s'ha de decidir entre danesos i groenlandesos. Les tres capitals, més Madrid, Varsòvia i Roma, van signar dimarts un comunicat en què destacaven la idea que Groenlàndia "pertany al seu poble".
D'altra banda, la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, admetia dimarts a la nit la seva preocupació davant les paraules de Trump i dels seus assessors, i que havia demanat una reunió urgent amb els nord-americans per tractar la qüestió. També entomava, però, quina és la correlació de forces: "Aquesta és una situació greu, no podem estar segurs que aconseguirem canviar la posició nord-americana, i aleshores haurem de defensar els nostres interessos", deia a la televisió pública del seu país.
Per la seva banda, el secretari d'Estat nord-americà, Marco Rubio, ha anunciat aquest dimecres que es reunirà amb el govern danès la setmana que ve. "Si el president identifica una amenaça a la seguretat nacional dels Estats Units, tots els presidents tenen l'opció d'abordar-la per mitjans militars", ha dit quan els periodistes li han preguntat si Washington està disposat a arriscar l'aliança de l'OTAN amb una potencial operació militar a Groenlàndia.
Espai de competició global
Quan Washington torna a posar sobre la taula aquest vell somni geopolític, Europa es troba davant d'un moment crític, assetjada per Rússia a Ucraïna i traïda per la Casa Blanca. No es tracta només de rebutjar retòricament una pretensió que vulnera el dret internacional i la sobirania d'un territori aliat. Groenlàndia s'ha convertit en un autèntic punt d'inflexió geoestratègic. La seva sort ja no és només un assumpte diplomàtic, sinó una prova de foc per a la capacitat d’Europa d’actuar com a actor global.
En aquest context, el 29 de gener de l’any passat el Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) advertia que la Unió havia de defensar els seus interessos a l'Àrtic europeu mitjançant una estratègia comuna que impliqués activament la societat civil dels groenlandesos en totes les decisions rellevants. "La cooperació estreta amb Groenlàndia és clau per promoure inversions sostenibles i garantir la prosperitat i la resiliència de la regió", assenyalava l'informe. I afegia una idea central: els interessos europeus a l'Àrtic només es poden defensar de manera efectiva si Europa hi té presència física i capacitat de decisió comuna. No és casual que, només vuit mesos abans, la Unió Europea hagués obert la seva primera representació permanent a Nuuk, la capital de Groenlàndia.
L'Àrtic s’ha convertit en un espai de competició oberta entre potències. Rússia reforça la seva presència militar, la Xina s'hi projecta com a "estat quasi àrtic" i els Estats Units reclamen una posició dominant. Davant d'això, l'esmentat CESE proposa actualitzar l'estratègia europea per a la regió com a peça clau de l’autonomia militar, la resiliència i la competitivitat de la Unió.
Els groenlandesos reivindiquen el seu dret a l'autodeterminació amb el lema "Res sobre nosaltres, sense nosaltres", i perceben la UE com un aliat proper pels valors compartits de drets humans, estat de dret i diàleg social. En teoria, si s'arribés a temps d'evitar l'annexió, reforçar la relació permetria consolidar una regió pròspera i resilient, diversificar l’accés europeu a minerals crítics i establir una associació que hauria de ser prioritària en el pròxim marc financer pluriennal. Però en les últimes 96 hores, les declaracions de Trump han deixat molt clar el seu parer: "Necessitem Groenlàndia per a la seguretat nacional. Hi hem de ser. Si no hi som, no podem garantir ni la seguretat nacional ni la internacional; ara mateix, Groenlàndia és plena de vaixells russos i xinesos per tot arreu. Necessitem Groenlàndia", ha afirmat.
La dimensió econòmica de l'illa és alhora una eina de seguretat. El control europeu de les oportunitats econòmiques groenlandeses –mitjançant inversions sostenibles, infraestructures duals i projectes tecnològics– és una forma indirecta però potent de defensar la sobirania del territori. Alguns experts alerten que, si aquestes inversions no arriben, Groenlàndia podria veure’s temptada a buscar socis alternatius; no només els Estats Units, sinó també la Xina.
Tropes a l'illa àrtica
En paral·lel, també ha guanyat força la idea d’una presència europea de seguretat a la regió. Les declaracions de Robert Brieger sobre la possibilitat d'estacionar tropes europees a Groenlàndia –una decisió política ara per ara impensable– no apunten a substituir els Estats Units, sinó a equilibrar presències i dotar Europa d'un paper estructural a la seguretat àrtica. Tot i que la UE no disposa d'un exèrcit propi, aquesta opció podria materialitzar-se en unitats combinades de vigilància, sistemes d'alerta primerenca, capacitats tecnològiques àrtiques i exercicis conjunts amb els aliats nòrdics, sota el paraigua de l’OTAN però amb lideratge europeu.
Finalment, Europa necessita també un front diplomàtic i narratiu sòlid. Pot i ha de defensar explícitament que Groenlàndia pertany al seu poble i que Dinamarca n'és el garant sobirà. Ha de promoure mecanismes multilaterals que blindin el principi que les fronteres no es mouen per la força, encara que la pressió provingui d'un aliat. Convertir la defensa de Groenlàndia en un símbol del respecte a l'ordre internacional, la sobirania i el multilateralisme és una manera de plantar-se davant Trump, però també davant Moscou i Pequín.
