TEATRE

Oriol Broggi i el bon gust per explicar històries

A 'La bona persona de Sezuan' hi trobem una excel·lent direcció i precisió de les escenes més íntimes

‘La bona persona de Sezuan’

TEATRE NACIONAL 31 DE GENER

Diria que La bona persona de Sezuan (escrita entre 1938 i 1942) és una obra històrica, no perquè es basi en cap esdeveniment real, sinó per l’envelliment de l’adoctrinament moral que proposava l’autor -jo diria que d’arrels jesuítiques- i per la inoperància actual del famós distanciament pedagògic i alliçonador. Malgrat que el dilema que planteja i les situacions socials dels personatges no hagin canviat amb el pas dels anys, resulta si més no arriscat reivindicar l’actualitat d’una obra que es clou excusant-se per no haver trobat un final adient i traslladant als espectadors la possible resolució del dilema.

Segur que per als amants de les actuals avantguardes o les noves escenes la proposta d’Oriol Broggi és poc agosarada, però per aquells a qui els agrada que els expliquin -i els expliquin bé- una història, diguem-li paràbola per remarcar aquest sentit religiós abans esmentat, aquest és el seu espectacle. En aquesta proposta es manifesta el Broggi de L’orfe del clan dels Zhao, aquella faula que va explicar al Romea. En un espai escènic molt més gran i exigent, hi trobem una excel·lent direcció en els constants moviments dels intèrprets, una gran precisió en les escenes més íntimes i, sobretot, un esplèndid treball d’interacció del text amb la música en directe de Joan Garriga i el seu grup de corda i percussió. Música molt més abundant que a la proposta de Brecht i que a la recordada versió que el Lliure de Fabià Puigserver va estrenar al Mercat de les Flors el 1988. Una música amb molt protagonisme que opera com a coixí de no poques escenes, reforçant la calidesa d’una obra convertida quasi en rondalla. Clara Segura és lògicament la gran protagonista, i no decep en el seu doble paper. Però el que omple la funció del tot és l’excel·lent treball dels secundaris, encapçalats per un divertit Toni Gomila, l’ingenu i fràgil aiguader.

Més continguts de