Cultura 19/06/2021

Abusos, anorgàsmia i dol perinatal: els tabús que l'onada feminista ha destapat

Creadores com Clàudia Cedó, Marta Aran i Marilia Samper porten a escena qüestions invisibles fins ara als teatres

5 min
Muguet Franc i Xavi Sáez a 'El que no es diu' de Marilia Samper

BarcelonaQuan Clàudia Cedó va portar a escena el dol perinatal amb Una gossa en un descampat, el juny del 2018 a la Sala Beckett, només tenia un referent teatral: Llibert, de Gemma Brió, era l'únic espectacle que havia abordat abans aquest tema. Un any després, Marta Aran va irrompre a la Flyhard amb Els dies mentits, un muntatge que per primera vegada situava l'anorgàsmia dins del teatre català. I la tendència es repeteix. La violència sexual a El que no es diu de Marilia Samper, la infertilitat femenina a Estigmes de Concha Milla i l'opressió sobre els cossos a FAM de Les Impuxibles són tres exemples recents dels nombrosos espectacles que visibilitzen realitats femenines silenciades fins ara.

L'onada feminista dels últims anys ha ajudat a donar cada vegada més veu a les creadores i elles l'han aprofitat per traslladar als escenaris tots aquells temes relacionats amb les dones i que, fins aleshores, quedaven limitats a l'esfera més íntima de la societat. Ho constata Adriana Nicolau, doctora en societat de la informació i el coneixement de la Universitat Oberta de Catalunya, que a la tesi Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019) ha analitzat prop de 150 obres d'autoria femenina o mixta representades a Barcelona entre les temporades 2000-2001 i 2018-2019. Nicolau ha estudiat l'impacte del feminisme en la composició de les obres i com, amb l'auge d'aquest moviment, han anat apareixent creacions sobre qüestions poc o gens vistes en escena. "Les primeres autores no tenen referents, ningú ha escrit mai sobre allò que tracten, i això ho fa molt més difícil. Però és un fenomen que funciona com una bola de neu: a mesura que van sorgint obres sobre nous temes, provoquen que n'apareguin més", assenyala Nicolau.

Que les escoltin els homes

"Estem posant sobre la taula temes que sempre han estat en la intimitat però que mai havien format part del teatre. Al principi la majoria del meu públic era femení i em preguntava: «Estic escrivint només per a dones?» Després m'he adonat que no, que és cosa del sistema. Els temes universals sempre s'han tocat des de la visió de l'home, de manera que tots els altres temes es converteixen en alternatius", afirma la dramaturga Marta Aran, que amb Els dies mentits va guanyar un premi Max. Des que va començar a escriure s'ha fixat en qüestions femenines i invisibilitzades: a La noia de la làmpada (2017) explorava el penediment en la maternitat i a La segona Eva (2020) toca la violència psicològica. "Totes les meves obres parteixen de testimonis que m’han explicat les seves històries. Eren veus sense espais al teatre", diu Aran.

Lara Salvador a 'Els dies mentits'

La violència sexual, l'assetjament i els abusos de poder contra les dones són tres dels grans temes que, en pocs mesos, han passat de ser invisibles a guanyar força presència a la cartellera teatral. "Moltes ens hem despertat ara. Amb el Me Too a Hollywood, i després aquí amb casos com el de Lluís Pasqual o el de l'Institut del Teatre vaig començar a pensar que estem permetent conductes errònies. Fins ara els abusos estaven normalitzats. Donem moltes coses per vàlides i no ha de ser així", subratlla la dramaturga Marilia Samper.

A El que no es diu, que s'acaba de representar a la Sala Beckett, Samper reflecteix la violència sexual i el masclisme dins de la parella. Com les obres d'Aran, s'adreça a les dones però sobretot també als homes. "Portem interioritzades moltes violències sexuals. Són subtils i encara queda molt per resoldre-ho, però són els homes els que ho han de fer", apunta Samper. Ella es dirigeix al públic masculí "amb molt de respecte, perquè moltes d’aquestes conductes són gairebé imposades des que són petits i les tenen tan integrades que no són capaços d’adonar-se del mal que fan". La pretensió és "parlar amb ells i que se'n facin responsables".

No és un subgènere

El canvi feminista més evident a l'escena catalana es resumeix en la visibilitat i la legitimació que han aconseguit aquests espectacles. "Fa 10 anys, de cap de les maneres s'haurien programat. Malgrat que la paritat no s'ha traslladat a totes les programacions, el feminisme s'ha fet mainstream i de manera pública s'han assumit una sèrie de conceptes. En alguns casos, això ha comportat la banalització del moviment o usos interessats", explica Nicolau.

Ariadna Peya, de Les Impuxibles, defensa que encara queden molts espais per guanyar i, per tant, no li preocupa que es programin artistes en la línia feminista només perquè ara és un fenomen. "Hi ha una part de sensibilitat i una part de moda. Tot i així, el problema no s'està resolent. Cada dos per tres sentim que han assassinat dones a mans de les seves parelles. De manera que m’és igual si em busquen perquè és moda o perquè realment em volen. M’és igual ser una quota, jo vull que el discurs arribi. Em preocupa que els espais no puguin ser ocupats, que els discursos no puguin estar als escenaris", destaca Peya. A FAM, que estrenaran el 7 de juliol al Festival Grec, reflexionen sobre el cos com un element de patiment i opressions però també com un tresor de plaer. "El feminisme travessa molt el projecte, perquè a nivell de pressió les dones en general ho patim molt més. Però també passa amb les persones racialitzades o grasses", diu Peya.

Nus Cooperativa: Revisar-se i repensar-se des de dins

Més enllà dels continguts, l'impacte del feminisme també implica que, cada vegada més, les companyies repensin les seves dinàmiques i revisin el seu funcionament aplicant perspectiva de gènere. La cooperativa Nus –guardonada amb el premi honorífic de la Crítica al maig– es dedica, precisament, a formar els professionals en aquesta línia. "Els textos no han de ser necessàriament tots feministes, però sempre hi hauria d'haver una consciència de gènere. Donem eines perquè es tingui la mirada incorporada des que comencen un espectacle fins que el porten a l'escenari", explica una de les fundadores de Nus, Rocío Manzano. Als tallers analitzen des de les tasques més invisibilitzades del procés escènic fins a la creació de personatges, els límits durant els assajos, les qüestions referents al cos i si les condicions econòmiques varien en funció del gènere. El repte principal al qual s'enfronten: que s'hi apuntin homes. "A la primera formació no va venir cap home. A la segona ja en van venir dos –diu Manzano–. Si no volem repetir aquestes violències cal que canviïn els que les reprodueixen".

Malgrat els avenços, sovint els espectacles de creadores encara són tractats com un subgènere. "És un error parlar de dramatúrgia femenina. Fins que no canviï aquest prisma, tenim un problema", diu Aran. Samper també s'hi ha trobat, i ho exemplifica amb una anècdota. Fa dos anys, va presentar El que no es diu amb una lectura a Madrid. "Va funcionar molt bé, però no el van voler produir. Em van dir: «Això està de moda aquest any, però el vinent ja no tindrà interès» –explica Samper–. Hi ha més sensibilitat, però també hi ha un punt que les dones hem estat insistint tant que se'ns veu com unes pesades. És molt significatiu que quan comencem a parlar de les problemàtiques de les dones, en veu de dona, se'ns demana que no ho fem massa perquè si no la gent se'n cansa".

Una escena de 'Mare de sucre', que aborda la maternitat de persones amb discapacitat

Tot plegat va més enllà del contingut i impacta també en la manera de crear. "Ens fa posicionar-nos, ser més activistes. Ara ja no vull fer cap espectacle sense contingut feminista ni sense repartiment femení. Em van oferir un muntatge amb dos protagonistes homes i vaig dir que no", afirma Samper. En termes generals, la nova onada feminista "ha fet que les creadores sense consciència feminista ara la incorporin i, les que ja la tenien, siguin ara més explícites amb la reivindicació", resumeix Nicolau.

L'auge feminista marca el present, i no sembla que aquesta tendència s'hagi d'esgotar aviat. "Queden moltes temàtiques per explorar. S'ha parlat de la infertilitat i del desig matern frustrat, però gairebé no hi ha res sobre el desig de no ser mare. Ho va abordar Daniela Feixas a Només sexe (2004) i Núria Planes Llull a Converses amb el meu úter (2020) i prou", diu Nicolau. Samper troba a faltar encara espectacles sobre "la menopausa, el vincle autèntic amb la maternitat i la relació amb la bellesa", mentre que Aran fa una crida a les obres amb noves masculinitats. "S'haurien de posar les piles, perquè falten referents. Cal que els homes s’atreveixin a explorar altres tipus d'herois, altres protagonistes", demana. 

Tres propostes del Grec creades per dones, a l'Auditori
  • 'Pairidaeza' de Marina Herlop. 17 i 18 de setembre Per a la pianista Marina Herlop, la creació és com un jardí. "És un espai on es posa ordre a la naturalesa desbocada, on cultivar amb la humilitat adquirida i des d'un altre angle", diu. A partir d'aquesta al·legoria, Herlop ha donat forma a un concert farcit de col·laboracions amb artistes escèniques i ballarines que desenvoluparan la metàfora del jardí a l'escenari. "La música és peculiar, per primera vegada he incorporat un ordinador en el procés compositiu, però tinc la sensació que també és més digerible –explica Herlop–. Fins i tot m'he atrevit a incorporar algunes lletres en català".
  • 'Part' de Tanit Plana. 9 i 10 de juliol El primer espectacle de la fotògrafa Tanit Plana vol combatre l'absència de representacions del part als escenaris. "Totes hem nascut, però el part sempre queda amagat. Ara assumeixo la responsabilitat d'obrir un espai per parlar-ne", explica Plana. En escena convergiran els 'performers' Blackhaine, que porta el cos al límit i representarà la violència obstètrica, i Candela Capitán. Amb un repertori de peces compostes per dones, 'Part' pretén crear imatges escèniques dels naixements a partir de les violències que pateixen les mares durant el procés.
  • 'No puc arrencar-me el cap' d'Alba Pujol. 17 i 18 de juliol Després de la mort del seu pare, Alba Pujol lluitava contra l'insomni. "No podia dormir i vaig demanar a un amic músic que em fes una bressola", recorda. D'aquella experiència n'ha construït ara un espectacle que gira al voltant del descans i de la importància de tenir un entorn adequat per fer-ho. A la peça sonarà una bressola contemporània creada per Xavi Lloses i un grup de puntaires es convertiran en un instrument més. "Els seus moviments seran el batec de l'espectacle", diu Pujol, que s'ha fixat en aquesta pràctica perquè "per a elles, fer puntes és meditar i entrar en un espai de llibertat".
stats