Frederic Amat: "Vaig pintar amb el so de la viola de gamba de Jordi Savall a dins"

BarcelonaL'artista Frederic Amat es va establir a Vallvidrera a finals dels anys 80. Va reformar dues cases amb l'ajuda d'amics arquitectes per fer-hi casa seva i el seu estudi, i al llarg dels anys els ha convertit gairebé en una obra d'art: l'habitatge té, en una de les façanes, unes olles deformades com les del mural que va fer per al Mercat de les Flors, i en una altra hi ha una estesa de banyes com les del mural que va fer per al Teatre de l'Escorxador de Lleida. La finca fa pendent i, a baix de tot, entre figueres i pins, hi ha algunes de les crisàlides gegantines que va exposar a La Pedrera l'any 2017.

La contundència d'aquests treballs monumentals és abassegadora. Entre aquestes parets Amat també crea els seus treballs més delicats, com la instal·lació audiovisual El so i la tinta, fruit de la col·laboració amb el músic Jordi Savall. Es tracta d'una obra que veurà la llum a l'antic Hospital de Santa Magdalena de Montblanc durant la pròxima edició del Festival Jordi Savall (de l'11 al 17 d'agost). "Sempre he fet una atenció especial a la música i la poesia. L'estimat poeta i amic Octavio Paz deia que la música, la poesia i la pintura són com la Santíssima Trinitat: són tres arts diferents però tenen una sola veritat. I Joan Miró deia que volia fer una pintura que fos com una partitura musical escrita per un poeta. La màxima aspiració de l'art és la música, per la seva capacitat d'abstracció", explica l'artista.

Amat va tenir la idea de fer El so i la tinta fa dotze anys, i ara l'ha pogut fer realitat gràcies a la coproducció del Festival Jordi Savall i la Fundació La Caixa, amb la col·laboració del Festival Musique & Histoire de Fontfreda, ja que l'enregistrament de l'acció artística i musical es va fer a la infermeria de l'abadia de Fontfreda el 16 de juliol d'aquest any. "Primer de tot, aquest treball va sorgir per admiració, perquè fa anys que segueixo Savall", explica Amat. La instal·lació està formada per cinc pantalles quadrades de 2 x 2 metres exposades en penombra en les quals es pot veure, aleatòriament, com Amat pinta al ritme de cinc peces musicals interpretades per Savall amb dos dels seus músics.

La major part de les peces musicals són del segle XV: la cançó de bressol anònima basca Aurtxo txikia negarrez, que Savall va descobrir a Amat amb la veu de la seva esposa, la desapareguda soprano Montserrat Figueras; els també anònims Canarios, amb seccions d'improvisació; i la follia De la vida de este mundo. El repertori inclou una altra follia, de Rodrigo Martínez, i Romanesca, de Diego Ortiz. "M'he estat preparant durant dotze anys", diu Amat. I quan es va concretar la data de l'enregistrament, va assajar durant un mes i mig amb dos ajudants, Roc del Río i Albert Porta. L'objectiu era compenetrar-se i ajustar la velocitat amb què l'un feia córrer el paper transparent damunt el qual havia de pintar Amat mentre l'altre li donava els diferents estris que feia servir, entre els quals hi havia ossos i uns guants amb flocs de cabells cosits a les puntes dels dits. "No podia improvisar, és perillosíssim. No podia estar en tot, perquè aquestes músiques les he pintat amb ossos, amb cabells, amb les mans, amb el cos... Cada música m'evoca una resposta específica, i per això has d'anar preparat. Vaig treballar en una taula amb una càmera de vídeo a sota –afegeix–. L'ajudant que va fer girar el rotlle és importantíssim, perquè si accelerava m'ofegava, em trencava; i si s'aturava, també. Havia de tenir dos ajudants preparadíssims".

Fer "dibuixos de cec" durant els concerts

Amat té una intensa trajectòria en el camp de la música: ha fet la direcció escènica de les òperes Èdip Rei i El viatge a Simorgh. I en un terreny molt íntim, durant els concerts fa "dibuixos de cec", és a dir, mentre sona la música guixa en uns quaderns molt petits, sense mirar el paper. "És la manera que tinc de digerir el concert, de tenir-ne un coneixement profund. Si no, tinc una mena d'empatx, d'excés. Les llibretes d'una òpera de Verdi, de Wagner o d'un concert de Bach o de Stockhausen són totalment diferents entre elles". Amat assegura que sense tot aquest bagatge no hauria sigut capaç d'embarcar-se amb Savall en El so i la tinta. "No ho havíem preparat plegats, i vam fer-ho en el territori idoni on forjar el diàleg, que és la confiança. Per part meva, la confiança i l'admiració, i per la seva, l'estima. I aquesta confiança va fer que tot fluís. Vaig pintar amb el so de la viola de gamba de Savall a dins".

El resultat, fins i tot mirant els vídeos en la pantalla d'un ordinador, és hipnòtic. "Sents la viola de gamba i té el to d'una veu humana. Jo ja no pensava en els materials; era com anar en bicicleta, que quan aprens te n'oblides. I tens una llibertat absoluta perquè has anat a buscar aigua al fons del pou", diu Amat. Mentre que la primera peça acaba amb referències a l'infinit, en la part dels canarios els cabells escombren la pantalla creant mil i una figures que amb prou feines duren un segon, i en les follies hi apareix un faune, perquè en origen aquestes composicions eren cançons de pastors "que entraven en èxtasi", explica Amat. "En les danses dels pastors que anomenaven follies hi havia uns ostinatos que convidaven a la variació i a la improvisació. Per a mi era fantàstic, perquè ja coneixia la peça i veia com el mestre Savall se n'anava, i això em feia cavalcar encara més la tinta. Sempre he tingut enveja de les formacions de jazz i al final he pogut fer el mateix a través de la tinta".