Alejandro G. Calvo: “Molts nois estan estudiant cinema per culpa meva, i jo penso: «Els estic arruïnant la vida!»”

BarcelonaInspiració i referència absoluta per a la generació més jove de cinèfils, els vídeos sobre cinema d'Alejandro G. Calvo (Barcelona, 1978) acumulen més de 135 milions de visualitzacions, però ell porta tota la vida escrivint crítica de cinema amb passió i coneixement –també a l'ARA–. Després de debutar com a autor amb un recull de crítiques que va batre rècords de vendes en l'àmbit dels llibres sobre cinema, Una película para cada año de tu vida (Temas de Hoy, 2023), fa uns mesos va publicar ¿Por qué tengo que ver esta película? (Temas de Hoy), que amplia el camp de batalla de la crítica de cinema per fer-hi encaixar les seves emocions, inseguretats i contradiccions. En els seus textos l'erudició i l'entusiasme es donen la mà per explicar el cinema a la seva manera, sense exhibicionisme ni batalletes, compartint les idees amb passió i sentit de l'humor.

Sempre parles de com la crítica de cinema és per a tu una necessitat, una manera de relacionar-te amb el cinema. Quan et va néixer, aquesta necessitat?

— Des de sempre. No volia fer pel·lícules ni escriure guions, o veure pel·lícules i prou. Jo volia escriure. De fet, abans de la crítica ja escrivia relats i les meves coses, i era un boig de la lectura. Però és quan descobreixo que existeix la crítica de cinema que m’esclata el cap. De sobte, m’adono que això és el que vull fer. I tinc centenars de crítiques molt dolentes que vaig fer de nen. En aquell moment no valorava el fet de compartir l’opinió, entenia la crítica com un acte de creació que, d’alguna manera, et connectava a la pel·lícula per sempre. Gràcies a la crítica, la pel·lícula ja està amb tu per a la resta de la teva vida. I també és una manera de comprendre’t a tu mateix, perquè mires d’entrar en la ment del director que ha fet la pel·lícula, però en el fons també hi ets tu.

No només és una manera de relacionar-te amb el cinema, sinó amb tu mateix.

— Exacte. Per això la majoria de crítiques de cinema són tan personals, perquè les pel·lícules ens afecten d’una manera molt bèstia i molt íntima, tant que és difícil d’explicar, però aquesta és la feina. “¿Per què m’ha emocionat aquesta pel·lícula?” Per això reivindico parlar també d’un mateix, que és una cosa que no està ben vista des de la crítica ortodoxa però que a mi em fa molt feliç. Fins i tot quan és una pel·lícula de merda com Estat elèctric, perquè em permet construir un discurs sobre l’estat del cinema mainstream d’avui dia, que és penós.

Al llibre parles de com les pel·lícules no canvien, però nosaltres sí, i això fa que les pel·lícules, d’alguna manera, també canviïn per a nosaltres. Quines són les pel·lícules que més han canviat des que vas començar a relacionar-te amb elles fins al dia d’avui?

— Marits, de John Cassavetes, és una pel·lícula mutant que cada vegada que la veig és més trista. Als 20 anys era com Ressaca a Las Vegas, divertidíssima: uns col·legues de festa, emborratxant-se i lligant al casino. La veia i pensava: que bojos que estan, que animals! Però quan la torno a veure després em sembla més agra, i ara, directament, desoladora. És una pel·lícula terrorífica: enganyen les dones, no els importa res i un és un maltractador. Tot plegat és un retrat de la crisi dels 40, un retrat molt amarg. I parla de l’amistat entre homes d’una manera que avui ningú s’atreviria a fer.

És un retrat de la toxicitat masculina.

— Sí, però molt realista. No és una sàtira. Cassavetes va directe a la ferida, allà on fa mal. I no fa cap judici. També em passa amb els melodrames molt bèsties que en un primer moment em fan ràbia i sento que fan pornografia del dolor, que t’estan manipulant però no cola. I deu anys després els tornes a veure i ara sí que te la colen i acabes plorant, destrossat.

De fet, en el llibre reivindiques canviar d’opinió.

— Sí. A l’hora d’escriure sobre Fellini, hauria sigut molt fàcil fer-ho sobre Vuit i mig o La dolce vita, però en canvi trio La strada, que és una pel·lícula que jo recordava molt neorealista i trista, però que al tornar-la a veure trobo molt més lírica i afectada. I això em peta el cap i fa que vulgui escriure sobre la pel·lícula. Ja hi ha un milió de textos boníssims sobre La strada, què coi vull aportar jo de nou? Però aquesta lluita contra un mateix, enfrontar-te a les teves idees d’abans i les d’ara… Això també em porta a defensar una pel·lícula d’Isabel Coixet. “Però si és indefensable!”, em diuen. Però jo ho intento. Perquè tot i ser fidel a la política dels autors, som fal·libles i ens podem equivocar.

En aquest sentit, cites una frase de l’enyorat Fran Gayo, que va ser programador del Festival de Gijón, sobre l’alegria que has de sentir quan un director que no t'agrada fa una pel·lícula que t’entusiasma.

— Sí. Estic molt content d’haver citat el Fran al llibre... Quan el Fran em va dir això em vaig quedar pensant que allà hi havia una lliçó important. Perquè la realitat és que als directors que ens agraden sempre els ho posem més fàcil. Un exemple recent és Mickey 17, de Bong Joon-ho. Mickey 17 m’ha agradat molt més del que és en si la pel·lícula, que és poca cosa, fins i tot fluixa. S’aguanta 15 minuts, i la resta… A un altre director potser no li perdonava ni la veu en off i la davallada del mig ni l’histrionisme. Però com que és Bong Joon-ho i és un dels nostres… El crític de cinema no és com un test de pH, no som així. Som persones i dubtem, la caguem i diem que són boníssimes pel·lícules que després resulta que són dolentes. I això ho vaig aprendre de Sergi Sánchez, que és llestíssim, i en una xerrada va reivindicar el dret a equivocar-nos dels crítics. I té raó. És normal, i encara més en les condicions en què veiem les pel·lícules als festivals, que són tremendes. El que importa és que siguis sincer.

I quina és la teva gran equivocació com a crític?

— All or nothing de Mike Leigh, que és una pel·lícula que poca gent recordarà. Jo la vaig veure a Sant Sebastià i vaig pensar: “És la millor pel·lícula de la història del cinema. És millor que Bergman!” I sis mesos després la torno a veure i penso: “Hòstia, que dolenta”. No me n'oblidaré en la vida. I sense arribar a aquest extrem, també m’ha passat amb Emilia Pérez. No vaig sortir del cinema dient que era una obra mestra, sinó més aviat “Quina pel·li més rara. Això és bo, no? Va, vinga, a favor”. I al tornar-la a veure al febrer no em va agradar gens. Cal dir que des del maig al febrer els crítics Daniel de Partearroyo i Alberto Lechuga van fer la gran tasca de desgast al meu cap repetint constantment que la pel·lícula era una merda... Però la veritat és que tenien raó.

Hi ha un moment clau en la teva trajectòria com a crític que és quan, després de molts anys escrivint sobre cinema i dirigint webs, de sobte et poses a fer crítica en vídeo. Per què fas aquest canvi?

— La web on treballo, Sensacine, estava a punt de tancar perquè teníem pèrdues, però ningú ho sabia, només el cap de l’empresa, i jo només era el redactor en cap. Aleshores van vendre l’empresa al grup francès Webedia, que en són els amos avui dia. Ells van acomiadar el meu cap i em van oferir ser el nou cap, però em van dir que tenia 11 mesos per obtenir beneficis i convertir Sensacine en la web de cinema número 1 d’Espanya, quan llavors érem la 5. De sobte era responsable de 13 persones que, si jo fallava, se n'anaven al carrer. I podríem haver fallat, però vam fer pinya i vam remar tots junts. D'una banda, vam retallar les despeses que es podien retallar, menys els sous, i de l'altra ens vam dedicar a crear audiència. Així que vam fer un pla SEO quan aquí no es parlava encara de SEO, un pla de contingut social per a Facebook que va funcionar molt bé i, finalment, un pla de vídeo. Vaig posar tothom a fer vídeos i, per donar exemple, jo també vaig fer vídeos de crítiques. I allò em va canviar la vida. Al principi les crítiques eren un desastre, però quan vam començar a fer continguts que no feia ningú més, vídeos molt cinèfils i sofisticats, les xifres es van disparar. Com que l’empresa es va salvar, de seguida van posar un altre cap i jo vaig tornar al meu lloc, però així m'he pogut dedicar a fer vídeos tots aquests anys.

I com canvia la teva manera de fer crítica quan deixes de fer-la per escrit per fer-la en vídeo? En quin sentit és diferent un llenguatge de l'altre?

— Per a mi ha estat un pas molt senzill. La clau dels vídeos és no parlar amb les paraules que faria servir en una crítica escrita, sinó com parles amb els amics. I això ha suposat un moviment tectònic en la meva carrera. En un text pots posar-te poètic, assagístic, barroc, críptic… Pots fer literatura, vaja, i et pot quedar bé fins i tot si no estàs dient res. Però en un vídeo això és impossible. En un vídeo, si no dius res, t’enxampen. Aleshores, el meu procés és una mena de destil·lació fordiana: si jo veig una pel·lícula i em provoca reflexions emocionals, intel·lectuals i estètiques, he de ser capaç de fer-les sense perdre profunditat però d’una manera senzilla, directa i empàtica. I dic que és fordiana perquè cal fer-ho amb el mínim d’elements, sense floritures. I al final t'adones que l’emoció no està en el text ni en la literatura, sinó en com ho transmets. Però d’això te n’adones un any després quan algú et diu que el vas emocionar amb la crítica de The brutalist, que és un bon exemple perquè la vaig gravar sense saber què dir, perquè la pel·lícula em va superar per tots els costats. Però en el vídeo es filtra una emoció que, d’alguna manera, acompanya la reflexió que estàs fent.

Diria que fer vídeos també ha canviat la teva manera d’escriure. Als vídeos expliques tot el que et passa abans, durant i després de veure la pel·lícula i com et sents: l’ansietat, el cansament... I a les crítiques del llibre també fas una mica el making of de cada crítica: el procés que t’ha portat a triar-la, els dubtes, l’estat en què les escrius...

— Sí, l’experiència. És veritat, no ho havia pensat. El que passa és que el llibre és més intens, perquè l’escriptura dura mesos. En el llibre hi ha textos més ortodoxos, com els que dedico a John Ford, però són més fluixos que els que escric quan penso: "Com que no puc explicar res de nou que no s’hagi escrit mil vegades, almenys faré alguna cosa que sigui meva". I és quan em poso a mi mateix dins el text, però sense fer un diari. No soc el paio que ha viscut més aventures en el món del cinema, no tinc cap anècdota amb John Carpenter, no soc així. Jo les anècdotes que tinc dels festivals són amb els meus amics. A les crítiques parlo de les meves emocions, i en el primer llibre ho feia d’una manera més subtil i metafòrica, però en el segon ja ho faig en primera persona. I sempre intento que sigui de manera orgànica, perquè no pots trobar una metàfora de la teva vida per a cada pel·lícula, seria ridícul. Però si escrius el text de Diamants en brut el dia que es mor un amic del poble, em ve de gust parlar de les festes del meu poble. Jo no vull parlar de mi, sinó de cinema, però explicant tot el que m’està succeint i que fa que el llibre sigui com és.

I com has triat les pel·lícules de les quals escrius al llibre?

— En principi havien de ser 100 i vaig fer una llista de 500 pel·lícules, però els textos m’han sortit més llargs que al primer llibre i al final no són ni 50 títols. Algunes les vaig triar per aprofitar la meva feina: quan veig Anora a Canes em flipa tant que decideixo posar-la al llibre. Em sembla una obra mestra absoluta que, per cert, no romantitza la prostitució de cap manera. I com que estava fent una retrocrítica de Vertigen mentre escrivia, el llibre es tanca amb Vertigen. Però sobretot trio les pel·lícules perquè em ve molt de gust parlar-ne.

El bloc més gran està dedicat al cinema espanyol.

— És que estava obsessionat pel cinema espanyol. Fins i tot vaig proposar a l’editorial fer-ho només de cinema espanyol, perquè m’ho estava passant molt bé. Tinc el projecte de fer una sèrie documental sobre el cinema espanyol i explicar la seva història, però no només la visió elitista que s’ensenya a les escoles de cinema i la dels llibres d’història del cinema espanyol, que sempre es limita als mateixos noms.

Al llibre barreges Furtivos de Borau amb Pánico en el transiberiano d'Eugenio Martín.

— Esclar! És que el retrat de l'Espanya rural de Furtivos és igual d’important que el fantaterror de Pánico en el transiberiano i l'spaghetti western de Condenados a vivir, són totes obres mestres. Per a mi també és important que hi entrin El crack de José Luis Garci, José Val del Omar o La pell cremada de Josep Maria Forn. La història del cinema espanyol és molt més rica del que ens volen vendre, i això també fa que sigui més fàcil aproximar-s’hi.

Tornant als vídeos, vivim en l’època dels reels i de TikTok, dels vídeos curts i virals. Tanmateix, els teus vídeos amb més visionats són els A Quemarropa, assajos de més d’una hora sobre filmografies de directors, pel·lícules de fa un segle o gèneres cinematogràfics. Com t’ho expliques?

— Perquè la gent és més intel·ligent del que pensen els mitjans i els seus redactors en cap. Ozu, Tarkovsky o Bergman sempre deien que l’espectador era intel·ligent i que no se l’ha de menystenir, i jo penso el mateix. El contingut digital d’avui dia és en un 90% còpies que es fan els uns dels altres, i cada vegada és més pobre i trist. Però tothom va desesperat per l’audiència, perquè l’audiència es monetitza per impressions, així que diuen: “Fem el que funciona”. I aleshores tothom fa el mateix, i és horrible. Jo vaig fer el que em va donar la gana. Un documental sobre el western de dues hores. Un altre d'una hora i mitja sobre el cinema mut i les avantguardes dels anys 20. I ara un sobre el llenguatge cinematogràfic. També vaig fer un documental de Tarantino i un de Scorsese, però amb el màxim rigor, amb vídeos analítics, llargs i profunds. I són l’èxit més gran de la meva carrera: milions de visualitzacions per a pel·lícules d’una hora i mitja o dues hores. I no perquè això sigui el que funciona. No, la gent ha de fer allò en què creu. I si ho fa bé, el públic ho veurà. El problema és que ara els equips editorials estan dirigits pels departaments d’audiències, no per editors. I això és nefast.

A tu t’ha anat bé com a crític, però en els últims anys la crítica ha perdut rellevància social i espai en els mitjans. A què ho atribueixes?

— És la deriva necròtica del periodisme digital. Abans de res, la crítica de cinema sempre s’ha considerat un espai residual, hi ha molt pocs mitjans que tinguin en plantilla un crític cinematogràfic exclusivament per fer crítica. En la majoria de mitjans, el que es busca és un redactor que faci notícies SEO i crítiques de cinema, que cobreixi una catifa vermella i que gravi vídeos. I no li pots demanar a sobre que sigui un crític perfecte, perquè la crítica requereix anys d'aprenentatge i un coneixement profund de la història del cinema. Després és la millor feina del món, però exigeix molta dedicació. I els mitjans no volen pagar per això, perquè no dona tantes visites com una notícia que t’explica el final d’una pel·lícula. La precarietat és absoluta, i qui voldria ser crític de cinema sabent que no et podràs guanyar la vida? La paradoxa és que ara hi ha mil plataformes per compartir la teva crítica, sigui escrita, en vídeo o en àudio, però sembla que ningú et pagarà per fer-ho.

L’altra paradoxa és que no hi ha hagut mai tantes pel·lícules i productes audiovisuals per criticar.

— I també que hi ha més crítics que mai. Sempre hi ha gent amb ganes de fer crítiques i gent que vol conèixer aquestes crítiques. Però en lloc de crítiques estem sentint una pila de trols insultant i dient sempre el mateix. És al·lucinant com operen els corrents d’opinió, són blocs unidireccionals, com tsunamis. De sobte toca dir que una nova sèrie és molt bona i la gent fins i tot té por de dir que no ho és. Està desapareixent el sentit crític, però hem de ser capaços de trencar aquestes tendències i no deixar que la tecnologia ens passi pel damunt. Necessitem que els nois i les noies de 15 anys comencin a fer crítiques, i que s’inventin els seus formats, els que siguin. És tan radical escriure com André Bazin com fer un vídeo divertit a TikTok.

Ets el crític de la teva generació que més ha connectat amb el gran públic, sobretot amb els joves. He vist cues llarguíssimes en les teves sessions de firmes. Com ho vius?

— És al·lucinant, no sé ni com processar-ho. I els fans són increïbles: un noi de 17 em va portar un exemplar de ¿Qué es el cine?, d’André Bazin, perquè se'l firmés perquè l'havia descobert en un vídeo meu, va ser molt emocionant. El meu primer Sant Jordi vaig firmar més de 600 llibres, vaig acabar amb la mà morta. Després et desinfles i no saps per què, però crec que és per tot l’amor i afecte que rebo de la gent. Molts nois em diuen que estan estudiant cinema per culpa dels meus vídeos. I jo penso: “Els estic arruïnant la vida!”.