Taipei, una ciutat que se’t menja

La chica zurda és el més semblant a una pel·lícula de Sean Baker no dirigida per Sean Baker. De fet, si ens mirem els crèdits, una mica de Sean Baker sí que ho és: l’autor d’Anora n’és el productor, el coguionista i el muntador. I si gratem una mica més, descobrim que la directora Shih-Ching Tsou ha estat col·laboradora de Baker des de fa una pila d’anys: ha produït Starlet, Tangerine, The Florida project i Red rocket abans de posar-se a dirigir el seu primer film. Podia haver-se posat darrere de la càmera (bé, darrere del mòbil, perquè La chica zurda està íntegrament enregistrada amb un iPhone 13) molt abans: els orígens d’aquest projecte es remunten a l’any 2010, quan Shih-Ching Tsou i Baker van escriure a quatre mans un guió que no va completar el finançament fins al 2022.

Però tot això són només dades, i l’esperit d’un film, el seu batec, la seva sincronia amb l’obra d’un altre autor no són coses que es puguin engabiar a IMDB, FilmAffinity o Viquipèdia. Si La chica zurda sembla de Sean Baker és pel seu tarannà afí. Aquest relat sobre una família, una mare separada i dues filles que es traslladen del camp a una ciutat aclaparadora (Taipei) és, bàsicament, empàtic. Aquí no es jutja els personatges, encara que s’escridassin entre ells, encara que no siguin irreprotxables, encara que prenguin decisions dubtoses. Un esforç de comprensió per uns personatges en lluita amb l’entorn (llampant, sobrecarregat d'estímuls) que en tot moment es trasllada de la pantalla a l’espectador.