El cinema-riu de Hong Sang-soo: sempre igual i sempre diferent

Després d’una trentena de pel·lícules, hem après que cada nova estrena de Hong Sang-soo serà, ni més ni menys, una nova estrena de Hong Sang-soo. No serà més, perquè les seves obres són totes part d’un continuum, d’un tot en el qual els nous títols es poden confondre o ser intercanviables per films anteriors. Ara bé, tampoc serà menys, perquè el cineasta coreà sempre assoleix uns mínims d’interès i agudesa en la seva observació transparent i repetitiva del comportament humà (potser és que som així: repetitius). I encara que sigui com un cas d’estudi per als amants dels exercicis de tema i variacions (i aquí entren els admiradors de Bach, de Cézanne, dels Ramones i, ja en cinema, d’Ozu i Rohmer), les seves pel·lícules sempre aporten.

Així que, tot i que fa de mal dir si un film de Sang-soo és millor o pitjor que un altre, arribem a Vora el torrent activant un altre dels aspectes positius que sempre té el seu cinema: hem de ser nosaltres, com a espectadors, els que n'hem d'extreure el missatge, sovint amagat entre línies, en un gest aparentment fútil, en uns diàlegs intranscendents d’un sopar ben amarat d’alcohol. En aquesta ocasió, Sang-soo parla de la presa de consciència que molts fets d’aquesta vida passen perquè passen, que són inevitables i no es poden tenir ni previstos ni són el que voldríem. Però, com passa amb la protagonista de Vora el torrent, el millor que es pot fer és, com diu el títol, assumir que tot –nosaltres també– forma part d’un flux. El cinema de Sang-soo, també.