Què queda de l’artista sense el seu art?

Niki de Saint Phalle va ser model, actriu, cineasta, escriptora i, sobretot, una pintora i escultora caracteritzada per la materialitat monumental i voluptuosa de les seves obres, que la van convertir en un nom destacat de l’escena artística francesa de la segona meitat del segle XX (en aquests moments, el Centre Pompidou li dedica una exposició conjunta amb qui va ser el seu segon marit, Jean Tinguely). Però només un fragment d’aquesta polièdrica personalitat transpira a Niki, el film biogràfic que li dedica Céline Sallette, centrat en la psicologia inestable de la protagonista, les seves relacions amb diferents homes i el trauma pels abusos soferts a mans del seu pare (en una escena, l'ús de la pantalla partida crea un muntatge paral·lel que culmina amb l’home devorant saturnalment el cap de la Niki adolescent).

Veiem també el personatge buscant la seva veu artística, però l’art mai arriba a materialitzar-se a la pantalla, potser per dificultats a l’hora d’aconseguir els drets de les obres. Això condemna els quadres a un contraplà inaccessible i el que queda són els gestos estridents amb què es manifesta l’acte creatiu: un procés que s’emmiralla en l’expressiva mirada de Charlotte Le Bon. Aquesta el·lipsi podria haver donat com a resultat un mecanisme de posada en escena interessant, però només afegeix estranyesa a la direcció de Sallette (actriu de magnetisme singular, a qui hem vist en films de Bertrand Bonello i Philippe Garrel), que no aconsegueix escapar dels paranys i convencions del biopic.