Observar el cos mort de la persona estimada

L'any 1954 Luis Buñuel culminava Abismos de pasión, la seva fascinant adaptació de Cims borrascosos, amb el protagonista colant-se en un cementiri i forçant el panteó familiar per arribar fins al taüt on reposa la seva estimada i abraçar el seu cadàver. El director espanyol condensava en una escena d'arrauxada necrofília la pulsió d'amour fou que travessa la novel·la d'Emily Brontë, i que entusiasmava els surrealistes. En la seva última pel·lícula, David Cronenberg arrenca amb una idea similar traslladada a un dels seus universos hipertecnificats. Després de la mort de la seva adorada esposa Becca, el protagonista, el Karsh (un Vincent Cassel que recorda de forma inquietant el mateix Cronenberg), ha ideat un dispositiu que li permet contemplar-ne en tot moment el cadàver i la seva descomposició. Una manera de cristal·litzar l'ideal de l'amor més enllà de la mort, que comercialitza amb èxit al seu propi cementiri. I una altra volta de cargol a l'obsessió eròtica i voyeurística del cineasta canadenc per la naturalesa orgànica dels cossos, sobre la qual plana el record de la seva dona, Carolyn Zeifman, morta l'any 2017.

Però la potència d'aquest punt de partida, que inclou una cita amorosa impossible al cementiri en qüestió, no es manté, malauradament, al llarg de la pel·lícula. El director, d'una banda, expandeix la passió de Karsh per la seva dona al vincle que manté amb la germana de la Becca, la Terry (Diane Kruger), en una relació pertorbadora marcada per l'ombra de Vertigo d'Alfred Hitchcock. De l'altra, enreda el protagonista en una intriga internacional pròpia d'un thriller high-tech que complica de manera innecessària el film sense aportar-li la tensió argumental que caldria. Els sudaris queda com una poderosa però malaguanyada reflexió sobre el dol i els fantasmes eròtics que convoca, per part del sempre recomanable David Cronenberg.

David Cronenberg: "La IA transformarà completament l'acte d'escriure i dirigir cinema"