La pel·lícula que farà que Godard no et caigui tan malament

Si el pare dels germans Lumière va pronosticar que el cinema era "un invent sense futur”, els cineastes de la Nouvelle Vague el van convertir en un art de l’absolut present: al París cinèfil dels anys cinquanta, res no importava més que les pel·lícules, ni tan sols la vida, tal com va afirmar Truffaut. Richard Linklater ha creat una obra lliure i joiosa, vital i lluminosa, aparentment lleugera i plena de sentit de l’humor, però que conté a dins un discurs insubmís i a contracorrent (la defensa de la creació cinematogràfica com a gest artístic radical) i que aborda un moment clau de la història del cinema negant-se a explicar-lo com una cosa del passat. El mític rodatge d’Al final de l’escapada, opera prima de Jean-Luc Godard i film-emblema de la nova onada francesa, serveix a Linklater com a excusa per cartografiar (o més aviat fabular: en aquest film sobre l’art d’inventar, sempre s’opta per imprimir la llegenda en lloc d’explicar la realitat) aquell París cinèfil on convivia el cinema “nou” de Truffaut o Varda amb el de mestres com Bresson o Rossellini. Però, sobretot, el director de Boyhood fa servir el film de Godard i les persones que han fet possible aquesta aventura esbojarrada (des dels actors, uns absolutament moderns Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo, fins al director de fotografia, passant per l'script) per reivindicar, des del present, una manera més lliure de fer pel·lícules i defensar el cinema com un art que és també un treball d’artesania creat, de manera tumultuosa i miraculosa, en equip.