Timothée Chalamet, el sociòpata a qui t’encantarà odiar

No tinc clar si, tal com afirma Paul Schrader, Marty Supreme i The mastermind de Kelly Reichardt són la mateixa pel·lícula reproduïda a velocitats diferents. Però sí que sembla evident que els seus protagonistes estan fets d’una pasta idèntica: sengles sociòpates que es passegen pel món convençuts que estan destinats a una grandesa incompatible amb la vida quotidiana, i que emprenen croades egoistes de conseqüències catastròfiques. Aquest quadre psicològic manté una relació gens casual amb el fet que el Marty Mauser que encarna Timothée Chalamet –amb ulleres, bigotet i gestualitat elèctrica– sigui, també, un clar exponent de l’excepcionalisme americà; així ho demostra cada vegada que vol convèncer els seus interlocutors que mereix un tracte diferent i que la seva presència com a estatunidenc eleva els campionats mundials de ping-pong.

L’esport és el MacGuffin que defineix la trajectòria en ziga-zaga de l’home (inadvertidament) ridícul que centra el primer film en solitari de Josh Safdie, prolongació coherent de les fugides cap endavant que ell i el seu germà Benny havien signat a Daddy Longlegs, Good time i Diamants en brut. Marty Supreme manté el nervi que caracteritza el cineasta, tot substituint la crònica contemporània pel retrat d’una Nova York d’època (mitjans del segle XX, quan les nacions derrotades a la Segona Guerra Mundial encara despertaven recel, però no tant com per impedir fer-hi negocis) on sonen els ecos futurs de l’electrònica de Daniel Lopatin i dels èxits pop d’Alphaville i Tears for Fears. L’audàcia anacrònica sembla assenyalar l’atemporalitat d’un relat que, des de la concreció de la peripècia del personatge de Chalamet i d’aquells a qui arrossega a l’abisme, acaba per pintar el retrat d’una societat perennement segrestada pel carisma dels folls amb tendència a flirtejar amb el caos.