La pel·lícula de terror de l’estiu… i potser també la millor comèdia

En una nit sense estrelles, una munió de nens abandonen les seves cases, corrent fins a desaparèixer en la foscor, mentre la reconfortant veu de George Harrison canta Beware of darkness. Aquest és l’inquietant punt de partida de Weapons, la pel·lícula amb què Zach Cregger dona continuïtat a l’èxit sorpresa de Barbarian, i que amplia i poleix el gust per la sorpresa i el grotesc que exhibia el seu debut en solitari, que va significar un (poc fiable) punt i a part en una trajectòria fins llavors vinculada a la comèdia amb el grup The Whitest Kids U' Know. Si aquell film s’estructurava en dos relats connectats per un passadís subterrani dels horrors, Weapons atomitza els punts de vista per donar una estructura coral a la història d’una petita comunitat traumatitzada per la inexplicable fuga dels seus fills.

Mentre Cregger es diverteix dosificant la informació que ha d’unir els punts entre aquesta situació i les “armes” a què fa referència el títol de la pel·lícula, les imatges van filant un discurs estètic que reivindica indirectament Stephen King com a arquitecte d’un imaginari que ha inserit el terror com un element troncal del patrimoni pop estatunidenc, entre Mickey Mouse i els pots de sopa Campbell’s que va pintar Andy Warhol. Però l’enginy de Weapons rau en com la tensió del seu primer tram va obrint-se de manera orgànica a la comicitat salvatge a mesura que la narració va ensenyant les seves cartes, paladejant sense complexos el sabor lúdic-pertorbador de la por, i donant al mal una encarnació estrafolària a través d’una Amy Madigan caracteritzada amb el colorisme d’un personatge d’Almodóvar o John Waters. Finalment, quan el clímax canalitza de manera abjecta la seqüència més icònica de les Siete ocasiones de Buster Keaton, comprenem que, en el fons, Zach Cregger no ha canviat tant des que dissenyava esquetxos amb els seus amics mil·lennistes.