Julia Roberts obre el debat sobre el #MeToo a Venècia
La pel·lícula 'After the hunt', de Luca Guadagnino, estudia un cas fictici d’agressió sexual a la Universitat de Yale
VenèciaSembla impossible de creure, però aquest divendres Julia Roberts ha visitat per primera vegada el Festival de Venècia. L’actriu, de 57 anys, tota una icona del cinema de Hollywood, guanyadora de l’Òscar per Erin Brockovich, ha trepitjat per primera vegada la catifa vermella de la Mostra gràcies a la seva participació en la pel·lícula After the hunt, dirigida per l’italià Luca Guadagnino i presentada fora de competició a Venècia. En el film, Roberts dona vida a Alma Imhoff, una professora de la Universitat de Yale que veu compromeses les seves conviccions ètiques i els seus vincles afectius quan descobreix que el seu millor amic i principal confident (Andrew Garfield) podria haver atacat sexualment la seva alumna predilecta, una noia afroamericana i lesbiana interpretada per Ayo Edebiri, la Sydney de la sèrie The bear.
“Amb aquesta pel·lícula li demanem a la gent que participi en el debat. Si això els entusiasma o els fa enfadar depèn de cadascú”, ha explicat Roberts a la roda de premsa del film. I no es pot qüestionar que After the hunt, que s’estrenarà a les sales catalanes el 17 d'octubre amb el títol de Caza de brujas, posa el dit a la nafra de moltes de les discussions que marquen l’agenda social contemporània, del #MeToo a la cultura de la cancel·lació, de les demandes de restitució de les minories ètniques als Estats Units a la lluita pels drets de la comunitat LGBTI.
Segons Roberts, After the hunt “no intenta imposar un discurs, sinó que es limita a mostrar un conjunt de vides en un moment específic i obrir una discussió”. Una tasca que la nova pel·lícula del director de Call me by your name (2017) assumeix amb determinació, però també amb una voracitat omnívora, en el sentit que no hi ha tema candent que escapi a la ploma de l'actriu i escriptora Nora Garrett, que debuta com a guionista combinant la bona mà per a les rèpliques enginyoses i una inclinació al totum revolutum.
“Al llegir el guió, vaig sentir que el text establia un diàleg amb mi sobre una qüestió que em volta pel cap fa temps: la idea del poder”, ha explicat Guadagnino davant la premsa: “Què volem quan busquem el poder? Per què el volem? Per què lluitem per tenir-lo a les nostres mans i arrencar-lo als altres?”. Tots aquests interrogants travessen una pel·lícula que fa dels secrets que amaguen els personatges la seva raó de ser narrativa. El misteri –que apareix repartit entre les versions oposades dels implicats en l’incident sexual, i en la salut i el passat del personatge de Roberts– és alimentat per Guadagnino mitjançant unes bones dosis de suspens hitchcockià. La llàstima és que el guió de Garrett acaba decantant-se pel repartiment de premis i càstigs, en detriment del poder reflexiu de les incerteses.
I, de sobte, Woody Allen
A la Sala Darsena, escenari de les projeccions de premsa de la Mostra, s'ha viscut un moment d’incredulitat col·lectiva quan, després d’un breu pròleg, After the hunt s'ha obert amb uns títols de crèdit idèntics als de les pel·lícules de Woody Allen, que durant dècades es van estrenar al festival italià. A què es deu la sospitosa picada d’ull de Guadagnino al cineasta novaiorquès? “Quan vam començar a pensar sobre aquesta pel·lícula amb el meu equip de col·laboradors, des del director de fotografia Malik Hassan Sayeed al dissenyador artístic Stefano Baisi, la ment se’ns anava cap a Delictes i faltes, Una altra dona o fins i tot Hannah i les seves germanes. Hi havia una infraestructura en la història del film que ens semblava íntimament lligada a les grans obres que va fer Woody Allen entre 1985 i 1991”.
Val a dir que, més enllà dels títols de crèdit –lletra blanca sobre fons negre–, és possible trobar l’herència de Woody Allen en el retrat intimista que construeix Guadagnino de la intel·lectualitat i la burgesia ianqui. No obstant això, sembla evident que el vincle entre After the hunt i la figura d’Allen transcendeix l’àmbit purament cinèfil. “Vaig sentir que també era interessant fer una referència a un artista que, en cert sentit, s’ha enfrontat a problemes relacionats amb la seva persona”, admet el director de Queer (2024). “I també volia al·ludir a la nostra responsabilitat a l’hora de mirar l’obra d’un artista que estimem, com Woody Allen”.
Com a bon cinèfil, Guadagnino no es queda en les cites a Hitchcock i Allen, sinó que també aprofita After the hunt per recordar Pedro Almodóvar, quan en una escena especialment dramàtica el pòster de La flor de mi secreto es perfila al terra d’una de les habitacions de la casa de l’Alma. Vet aquí la col·lecció de fílies d’un director europeu que ha sabut trobar el seu espai en la competitiva jungla del cinema americà.
