Todd Haynes: “En la cultura actual s'ha instal·lat una rectitud moral sufocant”

BarcelonaEl cas de la mestra nord-americana condemnada a finals dels anys noranta per abusar del seu alumne de tretze anys és el punt de partida de Secretos de un escándalo, la nova pel·lícula de Todd Haynes (Los Angeles, 1961). El director de Carol i I'm not there situa l'acció vint anys després de l'escàndol, quan una actriu famosa (Natalie Portman) que està preparant el paper en una pel·lícula sobre el cas s'acosta a la parella (Julianne Moore i Charles Melton), ja casada i amb fills a punt de marxar a la universitat.

Secretos de un escándalo té un to fascinant, molt juganer i ambigu. Com el va treballar?

— Ja hi era al guió. M'encantava l'ambigüitat, com d'incòmode em feia sentir, i volia traslladar aquesta sensació al públic, però que fos una experiència plaent: el goig d'enfrontar-te a la incertesa. I en aquest sentit he begut de moltes fonts. Per exemple, Persona, de Bergman. I la mateixa ciutat de Savannah on vam rodar, amb el seu clima humit i càlid, els cels blancs i la pluja que llisca per les finestres. Així és com volia que es veiés la lent de la càmera.

Utilitza insistentment un fragment de la banda sonora del film de Joseph Losey El missatger que també contribueix a la sensació d'inquietud.

— És cert. Fa uns anys vaig tornar a veure El missatger i la música de Michel Legrand em va semblar un gran exemple de com posar en tensió el públic i ajudar-lo a llegir entre línies la història. Vaig posar la música mentre mostrava a l'equip el llibre d'imatges de la pel·lícula, i també al rodatge quan filmàvem escenes amb diàlegs. Tothom va acabar taral·lejant la melodia, i jo la vaig fer servir en el primer muntatge. Al final vaig parlar amb el meu músic, el Marcelo [Zarvos]: “Crec que hem de fer servir la música de Legrand, forma part del to del film”. I ell es va adaptar i va gravar una nova versió que fins i tot millora l'original. D'alguna manera, la música va fer que tot l'equip compartís una actitud juganera que va ser clau per construir el to de la pel·lícula.

La transgressió és un dels grans temes del seu cinema. Anteriorment, ha celebrat la transgressió d'artistes com Bob Dylan o de persones anònimes que trenquen les normes socials. A Secretos de un escándalo també hi ha transgressió, però més fosca i pertorbadora que la que acostuma a retratar. Això l'interessava?

— Sí, molt. En la cultura actual s'ha instal·lat una rectitud moral sufocant, un judici immediat sobre el que es fa o es deixa de fer en relació amb determinades expectatives morals sobre la representació d'una minoria o sobre el tema que sigui. Però el guió de Secretos de un escándalo desestabilitza els teus engranatges morals: primer penses que tindràs un problema amb el personatge de la dona que va violar un noi de 13 anys, però de sobte veus que potser tens els mateixos problemes amb l'altra dona, l'actriu que semblava que ens havia d'ajudar a treure l'entrellat de la història. I crec que tot plegat fa que el públic se senti alliberat per no haver de jutjar-ho tot i, simplement, gaudeix l'experiència.

Li preocupava que el públic no gaudís amb la pel·lícula?

— No, però pensava que potser s'hi acostarien amb una mirada més intel·lectual. “Oh, que interessant això que el Todd Haynes ha fet aquí”, però ni tan sols s'adona que aguantem un pla durant set minuts. Simplement són a dins de la història, rient i gaudint de les interpretacions. I Natalie Portman i Julianne Moore són dues actrius extraordinàries que encaren els papers amb una intel·ligència increïble, i una comprensió total de la intenció desestabilitzadora del film. I al seu costat tenim un home jove que és capaç d'estar al nivell d'aquestes dones fent un tipus de personatge molt diferent, i que ens aporta coses que aquesta pel·lícula necessita, com la sensació que algú seria capaç de fer algun canvi en la seva vida.

Tinc entès que no va ser fàcil trobar l'actor per interpretar aquest personatge. Com va arribar fins a Charles Melton, conegut sobretot per la sèrie Riverdale?

— Jo no coneixia la sèrie. El primer que vaig veure del Charles va ser una foto i vaig dir: “No, sembla model, no és el Joe”. Després vaig veure un vídeo amb la seva lectura del guió, que va fer sense cap direcció meva, i no podia deixar de mirar-la. Era tan diferent dels altres actors, tan tancat en si mateix i minimalista... Semblava molt reprimit. I vaig començar a entendre millor la història gràcies al seu treball. El Charles diu que em deu tota la seva interpretació, però ell ja entenia el personatge millor que jo quan va fer l'audició. És un gran actor, el personatge és al seu cos: el Charles es transforma en aquesta persona atrofiada que mai va ser un nen, i es mou com un home gran i com un nen al mateix temps. L'única aportació meva va ser demanar-li que s'engreixés uns 15 quilos, per tenir un cos més suburbial.

Vull preguntar-li per Barbie, ja que abans d'estrenar-se, l'ús més icònic que havia fet el cinema d'aquesta nina havia sigut a la seva pel·lícula Superstar, el biopic de Karen Carpenter filmat amb nines Barbie. Què en pensa del film de Greta Gerwig?

— No l'he vist encara. Natalie Portman m'explicava fa poc que és una pel·lícula feminista per a les multisales i que la seva filla de cinc anys va preguntar-li l'altre dia “Mama, què és el patriarcat?” [Riu]. No puc evitar sentir recels per l'aspecte corporatiu de tot plegat. La Barbie és un producte de moltes coses, per això la vam fer servir a Superstar. La nina encarna la noció d'ideal femení de les noies, però hi ha moltes Barbies que acaben a l'armari guixades, amb els cabells cremats i les cames trencades. Són accions fascinants de protesta que expressen sentiments contradictoris, perquè res és tan senzill com la cultura corporativa i el capitalisme ens volen fer creure. I no se m'acut ningú millor per explorar tot això que Greta Gerwig, per qui sento un gran respecte com a actriu i com a directora.