Cinema
Cultura 29/01/2018

La glòria dels Gaudí és per a ‘Estiu 1993’

El debut de Carla Simón s’imposa en les categories reina dels premis al film d’Agustí Villaronga

Xavi Serra
5 min
La glòria dels Gaudí és per a ‘Estiu 1993’

BarcelonaEls premis Gaudí van celebrar ahir el seu 10è aniversari sense extravagàncies ni polèmiques, deixant que s’imposés la lògica aclaparadora del cinema. 'Estiu 1993' era l’única guanyadora possible: no donar el premi a la millor pel·lícula al fenomen més emocionant que ha viscut el cinema català en els últims 10 anys hauria sigut tan injust com ignorar els mèrits de l’altra gran favorita de la nit, 'Incerta glòria'. El veredicte dels acadèmics és, per tant, el millor possible: triomf d’'Estiu 1993' en les categories de millor pel·lícula, direcció, guió, muntatge i actriu secundària (Bruna Cusí) i gran collita d’'Incerta glòria', amb vuit premis, sis de tècnics i dos d’interpretatius (Oriol Pla i Núria Prims).

Els lectors de l'ARA poden aconseguir el film 'Estiu 1993' al quiosc, fins al 4 de febrer.

El palmarès no és salomònic: el debut de Carla Simón guanya clarament la partida amb la victòria en les categories reina dels Gaudí. Era un èxit cantat, el reconeixement a una pel·lícula que ha suscitat la unanimitat entre crítica i públic, que ha triomfat a casa nostra i a l’estranger i que, sense pretendre-ho, potser assenyala un nou camí per al cinema català: l’allunya del model de cinema històric amb base literària que marcava 'Pa negre' per oferir una alternativa més íntima i personal, i demostra que el més particular també pot ser el més universal. 'Estiu 1993' és la confirmació del que ja apuntaven altres pel·lícules triomfadores de les anteriors edicions dels Gaudí com 'Tres dies amb la família', 'La plaga' o '10.000 km': l’emergència d’un nou cinema català arran de la realitat, més jove, més directe i més femení.

La tendència a la paritat de les nominacions s’ha mantingut en un palmarès històric en què 11 dels 22 premis han anat a parar a dones. A més, en totes aquelles categories on hi havia paritat de nominats s’ha acabat imposant una dona, excepte en millor film en llengua no catalana, que va guanyar 'Tierra firme', d’un Carlos Marqués-Marcet que no falla mai als Gaudí: ja va triomfar amb 10.000 km i fa dos anys amb el telefilm '13 dies d’octubre'. 'La llibreria', d’Isabel Coixet, va ser potser la gran derrotada, ja que només va esgarrapar dos guardons tècnics (música i direcció artística) en les dotze categories a què estava nominada. Encara menys premis va pescar 'La llamada', que es va haver de conformar amb el premi del públic, el primer que es lliura en la història dels Gaudí. Ara, de cara a l’any que ve, potser caldria buscar un guardó més lluït que una cartolina negra.

Les actuacions d’’Incerta glòria’

Bruna Cusí, que estava nominada com a actriu secundària tant per 'Estiu 1993' com per 'Incerta glòria', va revalidar la seva condició d’actriu revelació de l’any guanyant la seva pugna amb ella mateixa amb el seu paper de mare accidental al film de Simón, però també va voler dedicar el premi a Villaronga, el seu descobridor: “Res d’això hauria passat si un dia, fa molts anys, no m’haguessis dit que jo era la Trini”. La bona mà del director d’'Incerta glòria' amb els actors també es va deixar veure en els premis a actor secundari per a Oriol Pla, sensacional com el Soleràs d’'Incerta glòria', i el de protagonista per a una Núria Prims, gloriosa en el paper de la Carlana.

A partir del 3 i fins a l'11 de febrer, emporta't la pel·lícula Incerta Glòria, amb l'ARA

Bruna Cusí

David Verdaguer, presentador de la gala, es va endur el premi al millor actor per 'Tierra firme'. Amb dos Gaudí i quatre nominacions al currículum (també optava al premi al millor secundari per 'Estiu 1993'), Verdaguer comença a perseguir el rècord de sis nominacions i quatre premis d’Eduard Fernández. Com a mestre de cerimònies, Verdaguer va exhibir desimboltura i seguretat a l’escenari, sobretot en els diàlegs amb els col·legues nominats, i va fer broma amb la seva condició de nominat. “El premi real és que et demanin presentar la gala”, li deia a Oriol Pla, per després proposar-li a Marcel Borràs –nominat per 'Incerta glòria'– “una coalició, Junts pel Gaudí, i guanyi qui guanyi ens quedem el premi”. Ara bé, els guionistes van tornar a confondre l’enginy amb la mala bava: dir-li “Quan facis l’'estirón' no pararàs de treballar” a Bruna Cusí o comparar Ventura Pons amb la Senyora Doubtfire és barat. Tampoc calia etzibar-li a Albert Serra, que ni tan sols estava nominat, que “la diferència entre la mort i una pel·lícula d’Albert Serra és que la mort no es pot evitar” o que "la diferència entre Déu i Albert Serra és que Déu no es creu Albert Serra". Murri i veloç, Verdaguer va salvar la papereta, però la petita Laia Artigas li va dedicar un “Fas pena” que va ser un dels grans moments de la nit.

El cameo de Puigdemont

La gran incògnita de la nit, tanmateix, era l’aparició de Puigdemont anunciada dies abans amb un misteriós tuit de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola. ¿Entraria per les clavegueres? ¿Apareixeria en forma d’holograma? Al final, tot va quedar en un cameo en vídeo d’una sola frase –“Ets a Brussel·les”– dins del curt que va obrir la gala. La política, però, va planar molts cops sobre la cerimònia. Mercè Paloma va dedicar el seu Gaudí al millor vestuari per 'Incerta glòria' a l’exconseller de Cultura, Lluís Puig, que li va fer el seu primer encàrrec com a figurinista, però també hi va haver al·lusions més o menys explícites als exiliats i els presos polítics. La més sonada, potser la de Montserrat Carulla, que, aprofitant que presentava un seguit de premis, va deixar caure, contundent: “Som una nació i volem tenir un estat. Llibertat als companys tancats a les presons espanyoles i als forçats a estar-se a Brussel·les”. L’altre moment ovacionat va ser la menció a “les autoritats que haurien volgut ser aquí però no han pogut venir” del monòleg inicial de Verdaguer.

La gala dels Gaudí, novament dirigida per Lluís Danés, va repetir l’esquema clàssic de l’any passat, amb vídeos humorístics que treien suc dels tòpics del cinema català –el més original, el de “la nova pel·lícula d’Isabel Coixet”– i un grapat d’actuacions musicals. Ara bé, ¿realment calia barrejar la reivindicació del moviment #MeToo amb una actuació de Beth Rodergas i Elena Gadel? Però el moment de més vergonya aliena va ser l’aparició del cor infantil de la Societat Coral Amics de la Unió. Posar un grup de nens a cantar “No ens adoctrinen” i “Estimem Pep Guardiola, assenyat i ben plantat” potser no és la millor manera de mostrar que, efectivament, a Catalunya no s’adoctrinen els nens.

Més fortuna va tenir l’homenatge musical dels grallers a Carles Santos i el discurs del Gaudí d’Honor, de Mercedes Sampietro, potser menys emotiu que el d'altres anys però més reflexiu i serè, amb una crida final en favor de l'educació laica i contra les morts per violència de gènere. I Passola va engegar el seu tradicional discurs institucional –“una mort lenta”, va bromejar Verdaguer– llegint un text escrit per Antoni Gaudí sobre la seva detenció el 1924 que sonava esgarrifosament actual.

stats