Glòria a Patti Smith, llegenda viva del rock americà

Inauguració del festival Temporada Alta a dalt de tot, amb el doble concert de Patti Smith, llegenda viva del rock americà, a l'Auditori de Girona. Dues setmanes abans que comenci el gruix de la programació teatral de tardor a les comarques gironines, la cantant, de 78 anys, va repassar els millors temes de la seva carrera, coincidint amb el 50è aniversari del seu àlbum debut, Horses, un dels més influents de la història.

Realment resulta emocionant veure sobre l'escenari una artista de la transcendència de Patti Smith. La constatació d'estar presenciant els últims batements de tota una generació de músics incommensurables, molts dels quals ja no hi són, com Tom Verlaine, Lou Reed i David Bowie, que van il·luminar la cultura popular de tota una generació. Només trepitjar la tarima, Smith va rebre una sonora ovació del públic gironí, tot dret, i al llarg del concert va trenar una actuació sòlida i honesta, amb moments extraordinaris i de molta marxa, sense cap signe d'autocomplaença ni decaïment.

Amb un posat dur però alhora proper, la cantant domina l'escena i té una gran capacitat per comunicar la força poètica i narrativa de les seves lletres. Evidentment ja no disposa de l'energia en tromba de quan era jove, però la seva presència manté el caràcter i connecta amb els espectadors. La veu també aguanta: és aspra i gràvida, però s'enfila amb aplom i té volum. Tot plegat realçat per una banda de rock clàssic molt potent, amb el seu fill Jackson Smith a la guitarra.

A Girona, durant una hora i quaranta minuts, Smith va desplegar un repertori format per cançons pròpies i versions d'artistes clau del seu moment, amb un estil híbrid que es mou entre el folk d’herència dylaniana i el rock elèctric més estripat de Jimi Hendrix, passant fins i tot pels aires de punk i new wave dels Ramones i Blondie. El seu univers abraça peces líriques i balades, com la preciosa Break it up –dedicada a Jim Morrison–, o la versió de Man in the long black coat de Bob Dylan. També hi ressona la dimensió espiritual, hereva dels anys hippies, amb mantres com Ghost dance, homenatge a la memòria dels pobles indígenes d’Amèrica. Però sobretot esclata amb els temes més punxants, amb lletres abstractes però reivindicatives, com The rat, creada amb Soundwalk Collective, que va entonar amb mirada desafiant, i escopinada a terra inclosa. En la mateixa línia que Beneath the southern cross i Peaceable kingdom. Aquesta última, escrita el 2003 en record del poble palestí, va sonar de nou, com no podia ser d'una altra manera, amb tot el pes de l'actualitat atroç al damunt. I, per acabar, no poden faltar l'himne Because the night, les sigles de Gloria i, com a colofó, el cant col·lectiu People have the power.