El gran tresor del Poblenou arriba al mig segle de vida

BarcelonaLa identitat del Poblenou ha estat forjada a cops de martell, entre el vapor de les calderes i el soroll de les llançadores, però també a través d'una lluita veïnal des de les acaballes de la dictadura –herència de moltes altres dels obrers i de les treballadores del Manchester català– i per la transformació urbana més radical que ha viscut Barcelona al llarg de l’últim segle. En especial, a partir de la dècada dels 80, amb els Jocs Olímpics a l'horitzó. Per adonar-se'n només cal regirar el més gran tresor del barri que és, alhora, un dels més valuosos de la ciutat.

Es tracta de l'Arxiu Històric del Poblenou (AHPN). L'entitat, privada i sense ànim de lucre, arriba al mig segle de vida aquest 2026, una fita cultural més que envejable, que va néixer de la iniciativa de tres estudiants –Rosa Maria Castany, Josep Maria Carreras i Lluís Berenguer– amb la pretensió de recuperar la memòria i la història col·lectiva del barri, menystinguda durant el franquisme, interessat només en el relat oficial.

Tot plegat corria el risc de perdre's i els tres joves van començar a "guardar fotografies en una capsa de sabates", recorden en una conversa amb l'ARA a la seu de l'arxiu (la Torre de les Aigües del Besòs, a la plaça de Ramon Calsina de Barcelona) l’actual president de la junta de govern, l'arquitecte Jordi Fossas, i dues de les seves integrants: Maria Antònia Casulleres, professora de Geografia i Història d'ensenyament secundari, i Pepa Martínez Cabanyes, bibliotecària.

Tots tres formen part de la punta de l'iceberg d'una trentena de voluntaris molt compromesos amb l'AHPN que tiren endavant una feina de preservació i difusió d'un patrimoni documental –gràfic, escrit i oral– que, tot i ser desigual, té un valor excepcional.

Els voluntaris dediquen hores del seu temps lliure a una tasca que, en altres països, potser estaria en mans d'institucions públiques o seria compensada econòmicament per aquestes mateixes institucions, es lamenten. "Mentre que a l'Europa del Nord els voluntaris culturals són considerats homes i dones d'honor, i reben un suport institucional que valora econòmicament la seva aportació en temps, aquí la sensació és sovint la d'estar predicant en el desert. A Alemanya ens donarien diners per cada hora que fem; aquí som uns romàntics que paguem per treballar", diu Fossas.

Hores com les que dediquen, de mitjana, a un mínim de dues visites presencials a la setmana —segons la memòria d’activitats del 2025—, a més del manteniment d’una pàgina web molt rica i de les consultes que reben per correu electrònic.

Aquesta colla d'entusiastes contra vent i marea han anat prenent el relleu d'altres pioners, gent com Nicasi Camps i Pinós, Manuel Arranz i el periodista i mestre de periodistes Josep Maria Huertas Claveria, un dels més incansables divulgadors de la història dels barris de Barcelona –en col·laboració amb Jaume Fabre–, i especialment de la del seu barri. L'entitat compta amb uns 300 socis que col·laboren amb una quota anual de 30 euros. L'arxiu té una escassa subvenció municipal –no arriba als 6.000 euros–, que "amb prou feines cobreix la neteja del local". L'AHPN no ha de pagar la llum, però sí el telèfon.

La Flor de Maig, Can Felipa i la torre

Aquella primera capsa de sabates va quedar petita en poc temps. Perquè aviat ja no només va conservar fotografies, sinó també papers i tota mena de documents, personals, familiars i empresarials. En aquest mig segle d'història, l'arxiu ha passat per diversos locals, alguns més precaris que altres –l'Ateneu Flor de Maig o l'espai de la segona planta de què disposava al Centre Cívic de Can Felipa (1991-2021)–, fins a trobar la seu definitiva: l'esmentada i majestuosa Torre de les Aigües del Besòs, on es va traslladar el 2021.

La torre, construïda entre 1880 i 1882, s'eleva una seixantena de metres a l'actual plaça de Ramon Calsina. Destinada inicialment a formar part d’un projecte privat per millorar el subministrament d'aigua a una ciutat aleshores en ple creixement industrial, va quedar inclosa dins dels terrenys de la foneria Can Girona, posteriorment (1922) anomenada Material y Construcciones (Macosa). Durant dècades, doncs, la torre –on es van ubicar tres bateries antiaèries durant la Guerra Civil– es va veure envoltada per naus i instal·lacions fabrils, fent-la gairebé invisible per als barcelonins. Si fa no fa, com la façana marítima d'aquell racó de la ciutat.

Que l’Arxiu Històric del Poblenou hi tingui ara la seu és gairebé un acte de justícia històrica. Des de dalt d'una talaia de maó vist, els voluntaris de l'entitat no només custodien documents i més de 19.000 fotografies digitalitzades, sinó que vetllen dins de la mesura de les seves forces pel futur d'un barri que ha passat del negre del carbó i el fum de les xemeneies al vidre lluent dels edificis d'oficines i serveis del districte 22@. Els voluntaris hi organitzen visites guiades. Sense comptar les dels dies de portes obertes, l'any passat n’hi va haver 56, en les quals van passar 440 persones.

A més, anualment publiquen la revista Icària, amb un consell de redacció que encapçala la periodista Maria Favà, especialista durant dècades en informació política i municipal de Barcelona a les pàgines de l'Avui, i autora de diversos llibres, entre els quals una monografia sobre l'Aliança del Poblenou. El darrer número d'Icària, aparegut a finals de l'any passat, va ser dedicat a l'habitatge, i serà presentat a la seu el pròxim dia 5. Bona part dels 26 que n'han editat es poden consultar de franc a la web de l'AHPN.

La dinàmica entre passat i present, entre història i futur queda reflectida no només en aquesta publicació, sinó també en una de les eines més visualment i documentalment valuoses que ofereix l'arxiu, i que és accessible per a tothom a l'abast d'un clic, com la majoria dels fons documentals, ja que no tots estan encara digitalitzats. És la seva aplicació cartogràfica, poc menys que "un viatge en el temps", com diu Fossas, a través de la transformació urbanística del barri, amb una superposició de la famosa quadrícula de Barcelona amb la situació sobre el terreny de carrers, solars i passatges per períodes concrets de temps. Tot plegat permet copsar la planificació que s'hi havia projectat i el lent procés de transformació del teixit urbà a mesura que la pell de la ciutat mutava i s'hi adaptava.

Així, es pot observar, per exemple, com era un solar el 1827, com va créixer i es va estendre la quadrícula de Cerdà sobre els camps de cultiu el 1945 o quin aspecte tenia una zona determinada abans que la Diagonal s’obrís pas definitivament fins al mar. És un giny molt útil per a investigadors i estudiants, però també per a tots aquells que vulguin saber què hi havia a casa seva o als seus voltants abans que l'especulació i el temps canviessin la fesomia del seu entorn quotidià. L'aplicació, ras i curt, no té res a envejar –més aviat el contrari– a la Carta històrica de Barcelona, del Museu d'Història de Barcelona.

Si navegar la cartografia es pot convertir en una fascinant passejada pel Poblenou i la seva història arquitectònica i urbanística, regirar l'arxiu fotogràfic és topar-se amb un conjunt humà extremadament ric, que permet quedar-se bocabadat davant d'una infinitat de galeries d'imatges quotidianes i alhora extraordinàries. Per posar alguns casos, només, de les barraques del Somorrostro als anys 40, de la platja de Pequín (un subsector de la del Somorrostro) el 1917, del barri d'Icària als anys 70 del segle passat, de les celebracions de la Festa Major o, és clar, de la gran i ara com ara inimaginable nevada del 1962. Sense oblidar les moltes instantànies que contribueixen a narrar la trajectòria d'una de les institucions més senyeres del Poblenou, el ja esmentat Casino de l'Aliança.

Tot plegat ofereix una visió multidimensional de la història del barri que, a la pràctica, en alguns casos s'estén molt més enllà de les seves fronteres. Un bon exemple és la foto 24674, del 1941, que recull la construcció del pont sobre l'Ebre a Móra d'Ebre, fet de formigó, però amb una estructura metàl·lica que van dur a terme els treballadors de la foneria Torras Herrería y Construcciones (1882-1988), que tenia la seu al 49 del carrer Àlaba.

L'arxiu no es limita a les imatges. També custodia un ric patrimoni oral, fruit de donacions i contribucions personals de veïns del barri. Hi ha des de memòries de treballadors del tèxtil, testimonis de la Guerra Civil o històries sobre la dura vida a la presó del Cànem, algunes de les quals es poden llegir als referits pdf dels números de la revista Icària, o el testimoni personal d'Antonio Galindo sobre la vida al barri de Pequín. Com diuen Maria Antònia Casulleres i Pepa Martínez, a l'arxiu "ham tocat totes les tecles".

En aquest mig segle, l'AHPN ha vist com el perfil dels seus usuaris ha canviat. Ja no només el consulten veïns interessats en la història de la seva fàbrica o de la seva família. Ara, la Torre de les Aigües rep estudiants de cinema, arquitectura i urbanisme de tot el món, un reflex de la població local i global que ha atret el 22@. El ventall de consultes és tan ampli com la mateixa història que s'hi guarda. Va des de qui vol saber com era la vida a l'extensió de la presó Model (la fàbrica el Cànem), oberta després de la Guerra Civil en una propietat cedida per la família Godó a l'estat franquista, fins als investigadors interessats en la mateixa fàbrica, col·lectivitzada entre 1936 i 1939. O, per esmentar altres temes, informació sobre els bombardeigs al Poblenou i, és clar, l’impacte dels Jocs Olímpics.

El repte de l'Arxiu Històric del Poblenou per als 50 anys vinents és, potser, el relleu generacional. "És un tema que ens preocupa, de la mateixa manera que a la majoria d’entitats de voluntariat", diu Maria Antònia Casulleres. Els socis per sota dels 30 i 40 anys són un grup "molt reduït", però alguns estan a la junta i són "excel·lents col·laboradores en la gestió de xarxes, agenda, coordinació de visites, guies i captació de documentació", assegura. Des d'aquest punt de vista, l’arxiu és o pot ser, també, un punt de trobada de diferents generacions i de memòries passades, presents i futures.