Literatura
Cultura 09/04/2022

"Què porta homes aparentment normals a convertir-se en unes bèsties?"

Marta Carnicero aborda la violència contra les dones com a arma de guerra a 'Matrioixques'

3 min
L'escriptora Marta Carnicero publica 'Matrioixques'

BarcelonaLa publicació de Matrioixques de Marta Carnicero (Quaderns Crema) ha coincidit amb la guerra d'Ucraïna i les terribles imatges, a les portades dels diaris, de les fosses comunes a Butxa . També amb el 30è aniversari de la Guerra de Bòsnia. "Em sap greu", diu l'autora. Aquesta novel·la curta i crua situa el lector justament com a observador directe d'un escenari de guerra i aborda un tema prou silenciat com és la violència contra les dones com a arma de guerra. La guerra podria ser qualsevol guerra. De fet, els noms de les protagonistes (Hana i Sara) no remeten a cap origen, ètnia o religió, però els referents de seguida ens porten cap als Balcans, perquè una d'elles viu un episodi que recorda el que els va passar a centenars de dones al balneari Vilina Vlas , que es va convertir en un centre de tortura i violació (i avui continua obert com a hotel).

El llibre és fruit de la impactant exposició Encara hi ha algú al bosc, que donava veu a les víctimes sexuals de la Guerra de Bòsnia. "El naixement de tantes criatures fruit de violacions em va sacsejar, perquè com a part de la humiliació no se'ls permetia avortar. Són criatures que porten la càrrega d'un acte del qual no tenen cap culpa però del qual sembla que siguin culpables, perquè són el fet vivent que recorda el trauma i el dolor. Reben un tracte que no mereixen", diu Carnicero. L'autora no ha necessitat gaire més documentació. El llibre no està basat en una història real sinó en moltes, massa . "M'angoixava pensar fins a quin punt és lícit que jo em posi a la pell d'algú que ho ha viscut", reconeix l'escriptora, que ho ha compensat posant-hi "empatia".

Matrioixques no és un assaig sobre les causes i les conseqüències de les violacions massives sinó una novel·la punyent, que de tan esmolada talla, sobre dues dones que tenen bloquejada part de la seva vida per voluntat, per necessitat o per desconeixement. La Hana és la víctima de guerra que ha confiat en la venjança com a mètode expiatori de la ràbia, però que s'adona que la mort no li pot curar tant de dolor. I la Sara és una jove que acaba de fer 18 anys i té la rebel·lia pròpia de l'edat i del xoc amb els progenitors. Són dues històries paral·leles de persones ferides que han de guarir-se, i Carnicero juga amb astúcia i amb una llengua molt viva, una de més lírica i una altra de més col·loquial. També hi ha alguns flash-backs de quan uns homes armats s'enduen de l'escola unes noies i la professora a un lloc desconegut, on hi ha unes naus i una cimentera: el camp: "He intentat no rabejar-m'hi i escriure més en com se sentia ella que en què li feien", diu Carnicero. Tot i això, és angoixant. "És incòmode; per això n'hem de parlar", diu.

Trauma i reparació

La novel·la torna a qüestions que l'autora ja havia abordat en els seus anteriors llibres (Coníferes , El cel segons Google ), com els vincles que no són de sang, la lleialtat, l'origen, l'adopció, l'herència i la memòria. "Hi ha una cosa que encara no he aconseguit entendre, i és què porta els homes a veure's en el dret d'actuar així amb una dona. Què porta homes aparentment normals a convertir-se en unes bèsties en un context concret? No crec que les dones...–apunta–. Hi ha ràbia i hi ha voluntat d'humiliar. Però de quina manera muntar un camp de violacions et fa guanyar una guerra? De cap", diu.

El que busca aquesta violència és perpetuar el dolor, més enllà fins i tot que la mort. "Les dones, com a éssers de segona, som mitjà i no fi, i servim per fer mal al pare, el germà, el fill, el marit", explica. És com voler inocular la llavor del dolor. "Em veig bruta per dintre, com quan t'has empassat una cosa fastigosa i l'has de vomitar, però no la puc escopir perquè soc jo. Soc jo, la taca: la meitat del meu cos està feta d'un violador, i l'altra meitat, la que podria salvar-me, és herència d'una dona que em va girar la cara", llegim a la novel·la.

El trauma, la justícia i la memòria històrica són temes que també poden connectar directament amb la Guerra Civil Espanyola. "És una ferida que encara és oberta, encara que es vulgui pretendre que no ho és", reconeix. La qüestió és com les dones víctimes de la guerra poden fer la reparació d'una ferida que no es veu perquè està coberta de capes autoprotectores, com les matrioixques. "Els personatges intenten aprendre a caminar, malgrat tot", diu Carnicero.

stats