El Mediterrani de llums i ombres de Serrat

PeraladaJoan Manuel Serrat és una icona per a tota una generació. Ens va descobrir Machado, Miguel Hernández i les giragonses que poden fer les paraules per explicar-nos, emocionar-nos, reivindicar i viatjar.

Mediterráneo Da Capo és una travessa que va salpar a l’abril i, 100 concerts enllà, tocarà terres argentines; dues hores de cançons antològiques que divendres van recalar al Festival de Peralada, on Serrat actuava per divuitena vegada en una mostra de carinyo i fidelitat a Carme Mateu, fundadora del certamen i a qui va dedicar un emotiu record.

47 anys després del llegendari Mediterráneo: “Per què esperar que en compleixi 50? Puc esperar gaire, jo! M’entenen?”, va dir Serrat des de l’escenari i sota una gran carpa blanca que feia de pantalla de projeccions i acompanyat pels seus incombustibles amics Ricard Miralles al piano i Josep Mas, Kitflus, als teclats. Serrat va sortir amb ganes de passar-s’ho bé i ser el catalitzador de la nostàlgia de gran part del públic que va créixer amb Mediterráneo com a desvetllador de consciències.

Tot i dir-se Da Capo, el concert no va seguir l’ordre original dels tracks. Mediterráneo, Qué va a ser de ti i Vagabundear van sonar amb un excés de decibels que embrutaven la veu del cantant. Es van salvar les més intimistes, com Barquito de papel i una implacable i contundent Pueblo blanco, de gran tensió dramàtica gràcies a la bateria de Vicente Climent. “Tío Alberto no era el meu tiet ni un familiar, sinó un mecenes i un vividor que cada nit anava al Bocaccio, d’on va sortir el tamboret que sempre m’acompanya”, va dir Serrat. Després va arribar La mujer que yo quiero, la tendra Lucía, la quixotesca Vencidos - amb lletra de León Felipe-, i no va ser fins a Aquellas pequeñas cosas que el so es va ajustar i públic i músics van trobar la complicitat que necessiten els artistes per créixer.

Amb el públic incondicionalment entregat, el poeta ens va dur de viatge per aquest mar que, segons Serrat, és “enmig (medi) de terres (terrani)” i que “si a Cantàbria el consideren una part de l’Atlàntic, per a nosaltres tant l’Atlàntic com tots els altres oceans són afluents del Mediterrani”. La singladura, plena de llums i ombres, anava fent escales a diferents ports: alguns de lleugers, com La mer, de Charles Trenet -cantada en francès- o La lluna, amb l’esplèndid acompanyament de viola i violoncel d’Úrsula Amargós i Tomás Merlo, respectivament, i alguns altres de reivindicatius, com Me’n vaig a peu, els Cantares de Machado i, especialment, Plany al mar, “un mar ple de muntanyes de plàstic i alguna pastera que s’ha convertit en un sarcòfag on milers d’homes i dones han pagat amb la seva vida els nostres excessos”, va destacar el cantautor.

A la recta final no van faltar cançons de tota la vida com Algo personal, Temps era temps, la copla Tatuaje, Para la libertad, Pare i Hoy puede ser un gran día. Amb els bisos vam entrar al terreny pantanós de la política quan va definir-se orgullós de ser xarnego en presentar Cançó de bressol i Fiesta, per tancar la nit amb tot el públic entonant Paraules d’amor. Serrat en estat pur.