Mor als 88 anys Eddie Palmieri, el 'Beethoven' de la salsa

BarcelonaEl rumbero del piano i el Beethoven de la salsa ha mort als 88 anys. Són alguns dels noms que crítics i músics van donar a Eddie Palmieri, l'innovador pianista, compositor i director d'orquestra que va revolucionar la salsa des del Bronx de Nova York. La seva filla petita, Gabriela Palmieri, ha estat qui n'ha confirmat la mort, que s'ha produït aquest dimecres després d'una "llarga malaltia".

Palmieri era fill de porto-riquenys i va néixer el 1936 al barri hispà de Harlem, a Nova York. El seu germà gran, Charlie Palmieri, va ser qui li va ensenyar a tocar el piano i qui va introduir-lo als clubs de música llatina. “El Charlie era el meu heroi, tot el que sé del piano ho vaig aprendre d’ell”, assegurava Eddie Palmieri en una entrevista. Va créixer envoltat de mambo, guaracha, jazz i sons afrocaribenys. El seu primer instrument va ser el timbal, que tocava a l’orquestra de l’oncle, però molt aviat va canviar-lo pel piano, i va acabar convertint-se en un dels pianistes més innovadors de la seva generació.

Amb només 11 anys va pujar a l’escenari del Carnegie Hall a Manhattan en el marc d’un concurs escolar i als 15 anys ja acompanyava orquestres locals de mambo i salsa als barris del Bronx, el Harlem i el Lower East Side. Amb 25 anys va crear La Perfecta, la seva primera banda, amb la qual trencaria convencions al substituir les trompetes habituals per una secció de trombons, més greu i contundent, i amb ritmes entre la tradició i l’experimentació. “Sempre he volgut que el meu piano sonés com si fos part de la secció de percussió”, explicava. Va fitxar el cantant Ismael Quintana i va reunir una secció rítmica pensada tant per a salons de ball com per a l’experimentació musical: “Amb La Perfecta vaig voler sonar com una big band, però amb només vuit músics”. La banda es va convertir en un fenomen a Nova York i va redefinir els codis sonors del gènere.

La seva música no sempre va ser fàcil d’etiquetar: alguns la consideraven massa estranya per al ball i d'altres, massa llatina per al jazz. Com a pianista era inclassificable perquè combinava el tumbao cubà amb dissonàncies jazzístiques, ritmes tallats i un ús gairebé percussiu del seu instrument. Al llarg de més de seixanta anys de carrera, Palmieri va publicar prop de quaranta discos, molts dels quals són fites en la història de la música llatina. Va debutar amb Eddie Palmieri y La Perfecta (1962), que ja mostrava el seu estil trencador, i va consolidar l’èxit amb títols com La Perfecta II (1965) i Molasses (1967).

El seu àlbum més reconegut, The sun of latin music (1974), va marcar una fita al guanyar el primer Grammy específic per a una gravació de música llatina. En els seus últims projectes, Sabiduría (2017) i Full circle (2018), Palmieri va continuar reinventant-se, reinterpretant els seus clàssics amb una energia renovada i una creativitat intacta. Durant la seva carrera, va compartir escenari amb Tito Puente, Cal Tjader, Mongo Santamaría i La India, a qui va produir el disc Llegó La India, vía Eddie Palmieri (1992), considerat un dels millors àlbums de salsa de la història per Rolling Stone.

La mítica sala Blue Note Jazz Club de Nova York va ser gairebé una segona casa per a Palmieri, que hi va actuar durant dècades i va fer-hi una residència molt celebrada l’any 2023, quan ja tenia 86 anys i després d'haver patit una parada cardíaca. "El cor em va fallar, però el ritme mai", va dir en una entrevista a The New Yorker, on deixava clar que no tenia cap intenció de deixar de fer música. El 2023 també havia d'actuar al Primavera Sound, però el metge va aconsellar-li no viatjar i finalment va cancel·lar el concert.