Llibres sobre música que paga la pena llegir

BarcelonaLa música que es llegeix continua trobant un espai a les llibreries. Al llarg del 2025 s'han publicat assajos interessants, per polèmics i per necessaris; biografies ben documentades i emocionants, i memòries més o menys inesperades.

Aquesta "antologia gràfica de la discografia catalana" fa justícia a la fructífera relació entre la música, el disseny, la fotografia i l'art, evident en les portades dels discos, però no només. Textos d'Òscar Dalmau, M. Àngels Fortea, Òscar Guayabero, Òscar Nin i Jordi Llansamà, entre d'altres, contextualitzen un generós desplegament de material gràfic que es completa amb fitxes d'un centenar de creadors. La llista, un vademècum del disseny i l'art dels Països Catalans, inclou noms com Andreu Alfaro, Miquel Barceló, Txarly Brown, Cesc, Anna Cornudella, Salvador Dalí, Cristina Daura, Jordi Duró, Enric Jardí, Mariscal, Antoni Miró, Roger Pelàez, Perejaume, América Sánchez, Claret Serrahima i Antoni Tàpies, entre d'altres. Amb el mateix format quadrat que aquest Art & Música, Enderrock Llibres també ha editat 150 anys en veu de dona, amb il·lustracions de Maria Picassó i textos de Jordi Novell.

Abans d'endinsar-se en The Blues Brothers amb les eines dels estudis culturals, el periodista nord-americà Daniel de Visé va escriure el 2021 una detallada i enriquidora biografia de B.B. King, el gran guitarrista de blues nascut el 1925. Coincidint amb el centenari, Libros del Kultrum edita en castellà el molt recomanable llibre de Daniel de Visé, que escriu a partir d'una ingent feina de camp (moltes entrevistes) i contrastant dades i opinions abans de donar res per bo (les notes a peu de pàgina en són ben il·lustratives).

Abans de Sant Jordi, La Segona Perifèria va aplegar en un sol volum totes les lletres de les cançons en català de Quimi Portet. A més a més, l'astre intercomarcal hi aporta ressenyes sobre cadascun dels discos publicats. Manolo García, el seu còmplice al grup El Último de la Fila (amb el qual farà una gira de concerts aquest 2026), signa l'epíleg. I Quim Monzó és el responsable del "magne estudi introductori". Més enllà de l'enginy i la broma, el llibre mostra l'evolució poètica d'un músic abonat al costumisme màgic que, fugint de la realitat, la retrata amb prou precisió.

El periodista Donat Putx era un marrec quan es van fer les primeres edicions del Canet Rock, als anys setanta. I ja fregava la cinquantena quan Gemma Recoder va impulsar el Canet Rock del segle XXI. La distància generacional juga a favor de Putx a l'hora d'explicar amb criteri, respecte i la ironia justa com eren i com és aquell festival que va néixer amb naturalesa contracultural quan Franco encara vivia (però per poc temps), que va tenir un cant del cigne internacional el 1978 i que ara aplega 25.000 joves molt joves que canten en un karaoke multitudinari els èxits del pop urbà català. Paguen molt la pena les 32 pàgines amb fotografies de Francesc Fàbregas, Pere Riera, Ferran Sendra i Xavier Mercader, entre d'altres.

Escriure sobre l'artista madrileny C. Tangana és molt llaminer. Per exemple, perquè la seva trajectòria descriu un arc dramàtic singular: heroi del trap, aventurer ambiciós, reinventor de tradicions, creador del disc El madrileño i de la monumental gira corresponent... i de sobte la renúncia a la música, si més no com a protagonista, per renéixer com a cineasta. Dos periodistes, el barceloní Joan S. Luna i el castellonenc José de Monfort, editen (i també escriuen) aquest retrat que aborda l'art de C. Tangana des de diferents perspectives i que culmina amb un capítol en què hi diuen la seva Alizzz, Raül Refree i el Niño de Elche.

El subtítol del llibre parla d'un homenatge de la revista Disco Pogo, la publicació hereva d'aquella Jockey Slut que van fundar John Burgess i Paul Benney el 1993. Benney va ser un dels primers periodistes que van entrevistar el duo francès Daft Punk, el 1994. Aquell text és un dels que aplega Daft Punk. We were the robots, un llibre bastit amb material d'arxiu (articles i entrevistes publicades en diversos mitjans) i anàlisis noves. Com escriuen els belgues David i Stephen Dewaele (2manydjs), és "el testament" de la influència de Daft Punk.

El guitarrista andalús Diego de Morón (1947-2025), un dels músics més rellevants del flamenc, va morir pocs dies després de la publicació d'aquesta biografia, retrat íntim i documentat a càrrec de Juan Toro Barea. Tots dos van néixer a Morón de la Frontera i es coneixien des del 1978. Hi ha complicitat i rigor, en els elogis i també en l'explicació del seguit d'injustícies patides pel guitarrista. "Per a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, la trajectòria humana i artística del Diego [de Morón] és tan apassionant com commovedora", escriu Toro Barea recordant "un talent colossal". Molt recomanable.

L'editorial gironina Ficta fa un doble homenatge. Per una banda, a Domènec Terradellas (1713-1751), el gran compositor català del Barroc. Per l'altra, al musicòleg Josep Dolcet (1961-2020), l'autor d'aquest estudi sobre "un compositor català en l'escena europea" escrit amb rigor metodològic i intel·lectual. El llibre inclou també un pròleg de Bernat Cabré que detalla l'origen de l'interès de Dolcet per Terradellas i, sobretot, per bastir una biografia ben necessària.

Patti Smith ha explicat vida i obra de diferents maneres: en memòries de moments concrets o de determinades dèries, com L’any del mico i Uns marrecs. Però encara no havia trenat la seva memòria completa (o gairebé). Això és El pa dels àngels, una autobiografia plena de passió i pèrdues, d'aventures d'infantesa i acceleracions juvenils, de rock i poesia, de vida lluny de l'escenari i de rebel·lions diverses.

La història en còmic de la família Arnau, una nissaga dedicada a fer ballar la gent des del 1870: des de la fundació del cafè Josepet a Fraga fins a les festes tecno del club Elrow, passant per la discoteca Florida 135 i el Monegros Desert Festival. Tot plegat a partir de la memòria de la família Arnau, amb guió de Xavier Morató i dibuix de Josep Giró.

Un llibre imprescindible per a la cultura catalana, perquè documenta, explica i censa una realitat que queda fora del focus de la narrativa convencional: el mètal en català. La feinada dels autors és un pilar més per a la reivindicació d'un paisatge musical refractari als tòpics i a les interpretacions mandroses, i que ha assolit cims com el festival Catalunya Triomfant, la primera edició del qual es va fer l'any passat.

El barceloní Oriol Rosell sap detectar els esvorancs d'incomprensió que separen els adults que van ser joves dels joves que seran adults. Amb solvència analítica i provocació humorística, Matar al papito fa servir el pic i la pala dels estudis culturals per respondre la pregunta clau: per què pot ser tan reaccionària l'autodefensa dels pares davant el reggaeton que ballen i viuen els fills? Del mateix autor, també és recomanable l'assaig sobre el soroll i la música Un cortocircuito formidable.

Primer va radiografiar les vergonyes dels macrofestivals, i ara el periodista barceloní Nando Cruz capgira la perspectiva per reivindicar una altra relació possible amb la música en directe. De fet, la manera amb què els humans ens hi hem relacionat sempre, abans de la irrupció de la cultura del macroesdeveniment amb pantalles. Cruz ho fa mitjançant una dotzena d'iniciatives pensades i executades "a escala humana": des de l'Aplec dels Ports fins al projecte La Benéfica, la Llobregat Block Party (la Catalunya Freestyle) i el Bellota Rock Fest, entre d'altres.

L'editorial Acantilado continua alimentant un notable catàleg musical en castellà. Per exemple, amb la traducció d'aquest assaig del tenor britànic Ian Bostridge, que aplega diferents textos pensats com a conferències. En un llibre fascinant, Bostridge viatja al cor de la interpretació i el pensament a propòsit de Monteverdi, Schumann, Ravel i Britten.

Com un dietari sense déu ni amo. Així és S'invoca joglaria, un quadern de bitàcola per l'existència de Xavier Baró, el joglar d'Almacelles. Se'n pot fer una lectura lineal, unint els punts biogràfics que expliquen una vida, però també es pot llegir a còpia d'emboscades, penetrant aleatòriament en la poètica inimitable de l'autor de Cançons de temps de destrals i I una fada es trasmuda.

Abans de morir, el juliol del 2025, Ozzy Osbourne va poder enllestir aquest llibre de memòries (que es publica en castellà el 8 de gener). És exactament això: una llegenda del mètal enfrontant-se a la memòria, la pròpia i la de tots els que l'han seguit des que va formar el grup Black Sabbath. La narració comença gairebé al final, el 2018, quan ja feia cinc anys que estava sobri, i la salut física i mental és un teló de fons davant del qual Ozzy Osbourne projecta confessions artístiques i familiars, en un relat insòlit ben lluny de l'autocomplaença.

A cor obert. Així ha escrit Miqui Puig aquesta autobiografia. Tal com va explicar Albert Om en la introducció a una entrevista amb Puig a l'ARA, és "un llibre profund sobre la fama, la música, l’amor i tot un catàleg de pors i addiccions que l’han acompanyat".