El mostrari d'elegància de Serena Sáenz

Amb tota la raó i amb mitjans sobrats, la soprano barcelonina Serena Sáenz és una de les nostres cantants més internacionals i amb un futur ben treballat des d’un present ben consolidat i fonamentat. Ho ha demostrat aquí i a l’estranger, amb una versatilitat i una flexibilitat estilístiques que són fruit del seu talent, del seu treball rigorós i d’una intel·ligència musical innata.

El concert de dilluns al Palau de la Música, al costat de Vespres d’Arnadí i amb direcció del sempre eficaç Dani Espasa davant el clavecí, va acabar sent un mostrari del bon ofici de la cantant i, sobretot, de la seva elegància. Sobretot al segon bloc de la primera part (amb àries de Rameau) i una segona part dedicada a Händel.

Les dues àries de Vivaldi amb què Sáenz va sortir a l’escenari deixaven entreveure algunes incomoditats, cosa que es va traduir en una projecció escassa i en unes agilitats ben resoltes, però que tècnicament la cantant hauria de revisar per no prendre mal en un futur si vol continuar interpretant pàgines barroques. Pàgines, cal reconèixer, de dificultat extrema i en aquest cas procedents de les òperes Bajazet i La fida ninfa i que Sáenz va interpretar amb algunes llicències ajustades a les seves possibilitats (que no són poques).

Però la qualitat i l’elegància sense fissures van fer acte de presència amb Rossignols amoureux i amb la vibrant Formons les plus brillants concerts, ambdues de Rameau, amb la complicitat del conjunt instrumental que abans ja ens havia delectat amb una vibrant suite de ball de Les Indes galantes del mateix compositor.

El talent de Sáenz es manifesta en el bon gust, en el fraseig, en el cant lligat, en el domini de la respiració i en un carisma escènic innegable. I també, esclar, portant l’aigua al seu molí amb sobreaguts estratosfèrics improvisats sobre allò que canta i que van funcionar molt millor en Rameau i, a la segona part, amb les dues àries de Giulio Cesare, de Händel, i amb el bis d’Alcina del mateix compositor.

Com dèiem, la complicitat amb Vespres d’Arnadí es va notar, així com el treball entusiasta de Dani Espasa, que sap encomanar als músics que té al davant la gran volada de la música tardobarroca, amb estil, amb imaginació i també amb elegància. I el públic ho va agrair amb aplaudiments càlids i amb algunes ovacions.