Un refrescant concert barroc

Fos per l’interès de les peces triades, per la qualitat de les dues formacions presents dalt de l’escenari del Palau de la Música o per la necessitat de refugiar-se de la calor infernal d’aquests dies, el fet és que la sala modernista presentava el vespre de dimecres un ple més que satisfactori. I això que al Liceu la vetllada wagneriana del mateix dia també era temptadora.

Optant pel quilòmetre zero, qui signa aquestes ratlles va poder gaudir d’un refrescant concert barroc amb dos autors pràcticament contemporanis (Vivaldi i Händel) i un de lleument més vell (Alessandro Scarlatti). Dos plats forts com el Magnificat RV 610 del venecià i el Dixit Dominus HWV 232 del saxó eren l’excusa perfecta per gaudir d’una bona vesprada musical. Amanida, a més, pel Concerto grosso en si bemoll major núm. 7 de l’opus 6 de Händel i per un altre Concerto grosso, en aquest cas en fa menor, de Scarlatti.

L’Orquestra Barroca Catalana gaudeix de bona salut i les dinàmiques i els accents marca de la casa van ser capaços de transmetre l’originalitat i la bellesa de les obres amb entrega i entusiasme. Tan sols algun problema d’afinació en els primers violins en el concert de Händel (que obria el programa) seria l’única objecció al rendiment global de la formació.

Amb tremp, amb energia encomanadissa i amb una direcció precisa, concisa i entusiasta, Pere Lluís Biosca va estar al capdavant de les dues peces sacres de Vivaldi i de Händel. I també d’un Cor Madrigal dúctil i de qualitat vocal en les quatre tessitures per a les dues peces, respectivament a quatre i cinc veus. Llàstima de la puntual afinació erràtica en alguns passatges per a sopranos del Juravit Dominus i Tu es sacerdos de l’obra händeliana. I d’algunes intervencions del contratenor Oriol Rosés, poc audibles en el registre greu. La resta va demostrar la qualitat i professionalitat global de la proposta, encapçalada per la magnífica veu de la soprano Marta Mathéu. Esforçades i meritòries intervencions solistes d’alguns membres de Madrigal, especialment de la soprano Gemma Cuní, i final memorable en la fuga final que clou el Gloria Patri del Dixit Dominus.