Sergio Dalma: "Que la gent balli com vulgui, que si un balla és que està viu"

BarcelonaJosep Capdevila (Sabadell, 1964), o Sergio Dalma per a l'art, no afluixa el ritme i tanca l'any publicant Sonríe porque estás en la foto (Sony, 2023), un disc que torna a incloure una cançó en català i amb el qual té prevista una gira ben llarga.

La gira del 2024 passarà per l’Auditori del Fòrum de Barcelona el 2 i el 3 de març, i les 6.000 entrades estan a punt d'exhaurir-se.

— Sí, quina alegria, perquè són molts mesos treballant en aquest disc. Fa il·lusió veure la resposta de la gent, que està sent molt bona.

Què t’agrada de l’Auditori del Fòrum?

— Ja fa molt de temps que hi fem concerts, i m'agrada molt. I hi ha un altre espai a Buenos Aires que me’l recorda molt, el Gran Rex, que és un teatre de tota la vida. Hi tens la gent bastant a prop, i cada vegada soc més partidari de fer concert a llocs així. Per exemple, a Madrid ara tothom està fent concerts al WiZink, però jo m’estimo més el Circo Price. A l’estiu ja ho farem en espais més grans, però ara millor en teatres. A Barcelona tens aquest auditori i després ja passes al Palau Sant Jordi, però és més fred.

El títol del disc anterior, Alegría (2021), ja indicava una mica per on anaven les coses. Era un àlbum postpandèmia, per dir-ho d'alguna manera. Quin sentiment mana al disc nou?

— Crec que és una continuïtat d'Alegría. De fet, l'he volgut treballar una miqueta igual. Com que no soc autor, abans rebia les cançons, les escoltava una miqueta i si m'agradaven, anàvem directes a l'estudi de gravació. Però en el disc anterior vaig conviure molt més amb les cançons, i amb aquest igual: he parlat amb els autors, hem fet proves... I quan convius tant amb les cançons, les sents molt més properes.

I treballar amb sis productors no és un embolic?

— És que ha funcionat tot molt bé. El denominador comú és la meva veu, i cadascú ha sigut com una peça en un engranatge. M'he divertit molt en aquest disc. He recuperat una miqueta aquell so dels anys vuitanta, dels meus primers discos, amb productors de menys de 30 anys, i n'he gaudit molt, d'aquesta mescla.

És veritat que hi ha unes cançons que tenen aquesta producció més electrònica, més sintètica, alhora que italiana.

— Sí. Ho parlàvem mentre preparàvem la gira, que li donarem prioritat a aquest disc. Fins a Alegría mai havia fet tantes cançons d'un disc nou en els concerts. Va ser una aposta molt valenta.

Quan els artistes que teniu una trajectòria tan llarga feu una aposta decidida pels temes més recents, transmeteu que el que esteu fent en el present sí que és important per a vosaltres.

— Sí, li dono molta importància al que fem ara, però sense oblidar-nos dels principis. Soc incapaç de rebutjar les cançons del principi. El que passa és que les tornem a reversionar.

La primera cançó comença amb el vers "La vida es un baile"... Quin ball t'agrada més?

— Vaig inventar el Bailar pegados perquè soc el paio més maldestre de la Terra; era d'aquells que anava a les discoteques i em quedava a la barra esperant que sonés el Bailar pegados de torn. Per això dic que, bé, que la gent balli com vulgui. Que balli twerking, que balli reggaeton, que balli pegado, el que vulgui, que si un balla és que està viu.

Tinc la impressió que en els dos últims discos la teva veu com a cantant i la teva veu quotidiana cada vegada s’assemblen més, com si no la impostessis tant en cantar.

— Sempre hi he tingut una obsessió. Cada vegada que treballo amb gent nova, els dic: "Eh, provem coses, va, treballem molt amb la veu, perquè, al cap i a la fi, soc un cantant". I potser sí que la veu és més natural i en general no està tan trencada. Quan parlava amb els productors, que són jovenets, els deia: "Eh, exigiu-me". Collons, si em van exigir, em van fotre una canya... Però ho vaig passar molt bé, perquè amb els anys agafes com una sèrie de pors i de prejudicis, i ells em feien provar frasejos. Em van donar una bona empenta.

Això ja es nota a la primera cançó, Sonríe porque estás en la foto, que té molts canvis de ritme, molts contrastos.

— No ser-ne l'autor em dona aquesta possibilitat de treballar amb gent molt variada. I ara sí que noto que és una altra forma de compondre. I amb les lletres també em trobo molt a gust.

Hi ha la trinitat temàtica d'amor, desig, ruptura...

— Sí, però, curiosament, escrivint-les gent molt més jove que jo, sonen més madures, molt més d'acord amb la meva edat i el moment actual. I això m'agrada. Aquesta mescla és el que he gaudit més.

Hi ha una cançó, Los de septiembre, que diu que les pel·lícules d'amor no són veritat. Les cançons d'amor tampoc són veritat?

— Sovint em deien si era igual d'embafador o trist que a les cançons. És veritat que fins fa uns pocs discos era tot molt gris, quan jo soc un paio molt somrient i molt optimista. De fet, el títol de Sonríe porque estás en la foto ja és una actitud davant de la vida. Bé, alguna cançó té encara algun pòsit d'aquella època. De fet, Los de septiembre és un tema una mica continuista del Sergio Dalma que la gent pot recordar d'aquell tipus de cançó.

Com és que versiones Una estrella en mi jardín de Mari Trini, que, per cert, és una cançó molt potent?

— Fa molt temps que hi anava al darrere, perquè la trobava molt propera, però mai cap director artístic m'havia fet cas, fins ara. I el Paco Salazar hi ha fet una feina bestial, perquè sona molt actual però respectant bastant l'essència de l'original.

És una d'aquelles cançons que semblen més grans que la vida, amb la Mari Trini a punt de trencar-se...

— Sí, perquè ella era molt així, molt teatral. Quan feia els discos Via Dalma, pensava que Una estrella en mi jardín l'haurien pogut cantar la Mina, la Fiorella Mannoia o qualsevol d'aquestes grans cantants italianes. Aquí som d'una manera que ens oblidem dels clàssics, mentre que a França i a Itàlia els tenen molt presents.

Tornes a fer una altra cançó en català, com en el disc anterior, aquesta vegada amb el Miki Núñez.

— Quan vaig rebre la cançó d'He tocat el cel em va encantar, tot i que no veia clar que fes per mi, perquè la trobava molt més indie, però el cas és que m'agradava i la notava molt fresca. Com que Sony m'havia dit prèviament de fer algun duo en aquest disc, em va venir al cap el Miki, encara que ell sigui de Terrassa [riu el sabadellenc]. M'ha agradat haver coincidit amb una persona com el Miki, algú tan generós i tan madur, que és més jove que el meu fill! A més a més, vaig tenir l'oportunitat de treballar amb els productors Santos & Fluren, que no hi havia treballat mai, i tornar a gravar a Barcelona. O sigui, que van ser molts, els incentius.

Parles del teu fill. T'ha fet avi, oi?

— Sí, sí, sí. Tu saps que jo no soc molt partidari de parlar de la meva vida privada, però ho he compartit perquè em cau la bava. És de les coses més boniques que m'ha passat a la vida. I poder gaudir-ho encara sent jove val molt la pena.

Ja fa un temps que vius a l'Empordà, per estar més a prop dels pares.

— Sí, des del 2018, després d'una etapa molt bonica a Madrid de 27 anys.

Com és el teu dia a dia?

— Pot resultar molt avorrit, però a mi és el que m'agrada, i li dono molta importància. Em llevo, trec el gos a passejar pel bosc, baixo a la Bisbal d'Empordà, faig el cafetonet, parlo amb la gent... És que allà soc el Josep, i per mi això té molta importància. Faig una mica d'esport, després arribo a casa, em poso a cuinar amb la copeta de vi, després treballo... He lluitat tota la vida per arribar a aquest punt i fer amics. Mantinc els amics de quan anava al col·legi, com el meu millor amic, que és com el meu germà, tinc la família a una hora, i he fet amics d'aquells d'ara que dius, hòstia, que em quedi com estic.

I ara fas una gira llarguíssima...

— Sí, ara sí, perquè l'últim any no vam fer gira, i jo estava insuportable, m'enfilava per les parets, perquè també m'agrada molt quan estic a l'escenari.

D'Amèrica, és l'Argentina el país on tens més presència?

— Havia anat molt a Mèxic, però va haver-hi una desconnexió. De l'Argentina, també, però vam reconnectar amb Via Dalma, i hi hem fet gires molt llargues i molt importants.

El disc Via Dalma (2010) va ser un punt d'inflexió en la teva carrera, oi?

— És que no m'imaginava que podria tenir tanta repercussió. Mira, avui dia et puc dir que la companyia no hi confiava gaire. Van dir: va, aquest té el capritx, que ho faci. Però noi, no sé què va passar, que va ser un èxit rotund, d'anar al Festival de Sanremo a cantar aquelles cançons, en castellà, com a artista convidat, i es va convertir en una trilogia, en tres discos.

Vas notar un canvi de públic en els concerts arran de Via Dalma?

— Sempre he tingut molt clar quin és el meu públic, i és un públic amb el qual hem crescut junts. Que ara hagi treballat amb productors joves no és perquè vulgui captar l'atenció d'un públic jove, perquè és antinatural, no tindria cap sentit. Però amb Via Dalma, molta gent jove va conèixer aquelles cançons per mi, i, sense pensar en ells explícitament, vam captar l'atenció de part d'aquest públic jove.