Música. Publica el llibre de memòries 'Cómo ser Mala'
Cultura 01/06/2021

Mala Rodríguez: «No m'agrada gens la paraula 'víctima'»

6 min
Mala Rodríguez a l'escala de la Casa Bonnay de Barcelona.

BarcelonaMaría Rodríguez (Jerez de la Frontera, 1979) és la Mala, pionera del hip-hop espanyol des que va publicar el disc Lujo ibérico (2000), i avui encara marcant el pas en àlbums com el lacònic Mala (2020). Ara s'explica en el llibre de memòries Cómo ser Mala (Temas de Hoy), aplec de música, amor, sexe, diners i sobretot la necessitat d'entendre qui és.

¿Hi ha records que t'ha dolgut posar en el llibre?

— I tant! Ha sigut la teràpia de la meva vida. A ningú li agrada recordar certes coses. Però en realitat ha sigut molt bo perquè he fet un Marie Kondo, he endreçat moltes coses.

A Cómo ser Mala analitzes la teva carrera des del punt de vista artístic, hi ha parts més íntimes i familiars, algunes més doloroses que altres, i també parles de la teva estranya relació amb els diners.

— Suposo que això dels diners és per l'educació.

¿Per això que dius de "no hi ha educació financera per als que venim de baix"?

— Som autodidactes. He vist tants documentals de jugadors de bàsquet que s'arruïnen... Tanmateix, avui dia la gent està bastant més informada i crec que ja no és com fa quinze o vint anys.

Durant un temps vas tenir un negoci de compravenda de cotxes a San Diego, Califòrnia, que va ser molt productiu. Dius que hi havia "un marge de guanys bastant inquietant". Com t’hi vas ficar, en aquest negoci?

— Em vaig fer amic de la persona que m’havia venut un cotxe. Va haver-hi tan bona vibra que em va explicar com anava el negoci. Es tractava de comprar cotxes superrebentats però de bona qualitat, reparar-los a Tijuana i posar-los a la venda a la web Craigslist. M'ho vaig passar superbé. Era com entrar en un altre món. Així és la meva vida, sempre em passen coses sorprenents.

¿T’imaginaves que es podia guanyar tants diners de la compravenda de cotxes?

— No, perquè a Espanya el marge és bastant més reduït. A més, San Diego té Tijuana al costat, i allà pots fer les reparacions. Això et permet jugar amb un marge bastant més divertit.

Al llarg del llibre, i encara que hi ha moments dolorosos, mai renuncies a l'humor.

— És que la meva vida és divertida. M'esforço per divertir-me, perquè si no m'avorreixo. Tinc aquest problema. Hi ha gent a qui li agrada estar tota l'estona protegint-se de coses, i jo em protegeixo de la monotonia.

És molt divertit quan expliques el retrobament amb el sexe després del divorci i recordes tot de llocs on has cardat. Dius que ho has fet "fins i tot en un llit escoltant Coldplay".

— És que va arribar un moment que vaig entendre que havia follat amb molt poca gent i vaig pensar que això no podia ser. Volia que la lectura del llibre fos trepidant, morbosa, com un diari; que un cop acabat de llegir pensis que has estat amb mi en un munt de llocs i vivint un munt de coses. Volia que fos un exercici narratiu realment original, no unes memòries convencionals i avorrides. Aquesta part sobre el sexe jo la veia com una escena... Dic que no li he fet mai una mamada a ningú en un bany i a partir d'aquí recordo que he fet coses molt més divertides.

Sovint treus ferro i romanticisme a les coses, com quan dius que cardar en una piscina és incomodíssim.

— M'agrada aquest to. Soc bastant còmica. L'humor amaga dolor, i crec que sovint tiro molt més cap la comicitat. Em costa molt més posar-me romàntica; hi ha vegades que quan hi ha gent que es posa molt sentimental i emocional, soc la típica que potser et fot un cop de bastó.

Això no t'impedeix reflectir moments molt durs, com quan expliques que un dia, al principi de la teva carrera, estàs a punt de col·lapsar-te i truques a la família perquè et vagin a recollir a Màlaga.

— Va ser un toc d'atenció, i la resposta va ser molt bonica. No m'estava assabentant gaire bé del que estava fent, i molta gent a Sevilla estava dient que m'havia perdut. He sigut sempre bastant esportista i tenia una vida molt tranquil·la, però a aquestes edats experimentes amb tot. I era o tot o res, una mica radical. Trucar a la família i que vinguessin tots amb els cotxes va fer que em sentís tan protegida i tan agraïda... Va ser un toc d'atenció i una cosa molt bona perquè realment vaig canviar molt. Em vaig adonar que estava bé tenir una carrera musical, però que si volia que durés i perdurés havia de cuidar-me, tenir cura del meu cap, del meu cos i del meu esperit.

Un altre moment clau és quan narres el divorci i descobreixes que t'havien estat anul·lant.

— Va ser estrany, però ho explico sense rancúnia. Zero rancúnia. No m'agrada gens la paraula víctima. Agafo el que m’arriba i ho transformo. Potser a l'escenari era més lliure, sí. Com a artista no em vaig sentir anul·lada, perquè sempre vaig sentir que tenia la meva llibertat. El que passava és que potser m'estava veient reduïda en altres camps, i no m'agradava gens aquella camisa, em constrenyia moltíssim.

No defuges les contradiccions, com avortar tot i no estar a favor de l'avortament. Tampoc et veus encapçalant cap lluita ni pretens carregar a l'espatlla totes les tragèdies del món.

— És el que penso. Tampoc m'ha agradat mai fer mítings en els concerts. Quan he vist altres artistes fent-ho, em fa molta mandra. Prou míting faig cada vegada que escric una cançó, i prou que en tinc amb les meves coses. És humà tenir contradiccions, no tenir-ne sí que seria estrany. És que no m'ho crec, que algú no en tingui.

Qui és l’Isa que apareix en el relat paral·lel a les memòries?

— És una amiga de la infància. Una de les coses més boniques del llibre és que està ple de dones dolentes, que no soc jo tota l'estona, que som nosaltres. Totes aquestes dones han fet que sigui com soc.

¿Tan important va ser el viatge d'iniciació a Barcelona que vas fer amb l’Isa?

— El primer que vaig fer per al llibre va ser aquest relat. Havia de començar per algun lloc, i vaig recordar que quan estava al col·legi volia escriure una novel·la que fos un viatge en un tren. A més, sempre vaig tenir una fixació amb el tren Estrella que anava de Sevilla a Barcelona, perquè per a mi anar cap amunt era una cosa literal: jo volia anar cap amunt. Així que vaig començar a escriure recordant aquell viatge. M'agrada molt aquesta Maria adolescent que apareix al llibre i que està convertint-se en la Mala. I amb mi hi havia l’Isa. Em va agradar tant com va quedar el relat que vaig trobar l'estil i la forma com volia escriure el llibre. Me’n va donar la pauta.

Dius que vius a Barcelona perquè té un bon aeroport i perquè és la ciutat on viu la teva mànager. ¿Per alguna cosa més?

— Vaig venir a Barcelona per això, però la veritat és que hi tinc molta vida, aquí. De fet, els meus fills són d'aquí. Ja no és Barcelona, sinó el lloc on sento que he fet una vida en comunitat, i m'agrada. Tot i que no descarto viatjar i seguir fent bogeries.

Dius de C Tangana: "És com el teu veí: friendly, baixet, maco, gens agressiu [...]; és el noi que vols presentar a la mare. Com un mem de gatets", i afegeixes que "representa la mitjana espanyola". Tu què representes?

— Una minoria.

Bé, una minoria bastant nombrosa.

— No ho sé. Potser jo seria com les fotos que et guardes a Instagram però a les quals no fas like.

Quan parles de Bad Gyal, la valores pel que està fent i admets que tu a la seva edat no podries haver fet el que fa ella.

— Però no perquè no em deixessin, sinó perquè jo no era així. Jo no volia ser desitjable. Tenia altres coses al cap. Després he fet tot un recorregut fins a trobar el meu propi erotisme i estar en pau amb el meu cos. Hi ha gent que m'ha dit que es feia palles amb mi quan jo estava molt, molt prima, cap a l’any 2007, i jo en aquell moment em sentia tan malament amb mi mateixa, vomitava, tenia problemes, no m'agradava. El cànon estètic pot ser tan bestial i anorreador. M'encanta que Bad Gyal no tingui aquesta sensació d'opressió de cap cànon, ni ella ni moltes altres perquè hi ha moltíssimes noies i totes estan felices amb el seu cos. Em sembla que tot ha anat cap a millor. Hem d’empoderar-nos, la paraula és aquesta, però també podríem dir-ne apoderar-se, apropiar-se d'una mateixa. És un moment maco, el que estem vivint les dones. Està anant tot a millor.

Com a totes les memòries, hi ha moments per recordar els que ja no hi són, com el DJ i productor de hip-hop Jota Mayúscula, que va ser tan important al principi de la teva carrera.

— Sí, el Jota em va donar moltes ales a l'hora d'acceptar-me. Sempre et deien que si feies rap en espanyol havia de ser de determinada manera i amb tal accent, però el Jota em veia com soc: una noia de Sevilla amb els meus orígens i la meva ascendència. Em deia que no tingués por de mostrar-me com soc. Gràcies a ell vaig començar a fixar-me en com era jo i a acceptar-me. Quan va morir em va provocar molta tristesa. Vaig sentir que m’hauria agradat parlar més amb ell abans que se n'anés. Ens costa acceptar la mort, però en realitat la mort és simplement que deixes de ser aquí i marxes a un altre lloc que no sabem on és. Hi ha coses que em fan més por que la mort en si; per exemple, el patiment. Però la mort... Si demà vingués algú i em fotés un tret, mira, ja està, s'ha acabat. Tampoc ens posarem tan dramàtics.

stats