Crítica d'òpera
Cultura  /  Òpera 28/10/2022

Trempera verdiana al Liceu amb una excel·lent 'Il trovatore'

Triomf del binomi musical i escènic format per Riccardo Frizza i Àlex Ollé

3 min
Una escena de l'òpera 'Il trovatore', al Gran Teatre del Liceu
  • Direcció escènica: Àlex Ollé
  • Direcció musical: Riccardo Frizza
  • Amb Vittorio Grigolo, Saioa Hernández, Juan Jesús Rodríguez, Ksenia Dudnikova, Gianluca Buratto, Antoni Lliteres i María Zapata

Escènicament, i sense cap mena de dubte, II trovatore és l’òpera més difícil de la trilogia popular de Verdi. Ja l’obra original, el drama romàntic El trovador d’Antonio García Gutiérrez, és un insult a la intel·ligència que en el seu moment va ser parodiada pel nostre Serafí Pitarra amb l’impagable Lo cantador. En els nostres dies, i a l’hora de muntar l’òpera verdiana, o es recorre a la caspa original amb rivets dels Germans Marx i de La venganza de Don Mendo o es trasllada a contextos allunyats del segle XV en què s’ambienta. En el cas que ens ocupa, i basant-se en el conflicte bèl·lic original de la trama, Àlex Ollé situa l’òpera en el context de la Primera Guerra Mundial. I ho fa amb intel·ligència, amb eficàcia narrativa i en un marc escenogràfic magníficament dissenyat per Alfons Flores, que recorre a uns recursos modulars multifuncionals que ocasionalment evoquen el monument a l’Holocaust de Berlín. El muntatge, bellament il·luminat per Urs Schönebaum i ben vestit per Lluc Castells, en cap cas mereixia l’esbroncada final amb què el va rebre un sector del públic.

Hem tingut la sort que al fossat hi hagués la batuta de Riccardo Frizza, digna successora de mestres indiscutibles com Serafin, Votto, Gavazzeni o Santi. El mestre italià extreu del fossat de l’orquestra del Liceu una sonoritat amb la justa i necessària trempera verdiana. Frizza, a més de concertar bé, acompanya magníficament les veus, amb les quals respira en tot moment. I a la bona sonoritat de l’orquestra titular del teatre cal afegir-hi la qualitat de la prestació coral, que en el cas d’Il trovatore és de gran exigència. Tant els cors mixtos com els femenins o masculins (que en aquesta òpera també actuen per separat) van demostrar la bona salut del col·lectiu coral del Liceu.

Les veus verdianes

El Manrico de Vittorio Grigolo, un tenor encantat d’haver-se conegut, és escènicament desastrós per la gesticulació grandiloqüent, passada de moda i als antípodes de les intencions d’Ollé. Musicalment, és molt correcte i ocasionalment enlluernador però no pas brillant. El fraseig és correcte i l’emissió generosa, però la contenció no és precisament marca de la casa, tot i culminar com calia la cèlebre cabaletta conclusiva del tercer acte.

Va ser una llàstima que la Leonora de Saioa Hernández es presentés reservada, a causa del final del seu refredat. El color i l’estil són plenament adequats a una part arriscada, de soprano lírica spinto. I val a dir que la cantant madrilenya, tot i la prudència, ho va donar tot i se li ha d’agrair.

Majúscul el Luna del baríton Juan Jesús Rodríguez per la qualitat de l’instrument, l’expressivitat i el coneixement de l’estil verdià. El mateix podem dir de l’esplèndida Azucena de Ksenia Dudnikova: greus rotunds i de vellut, centre melós i seguretat en l’atac als aguts.

Notable el Ferrando de Gianluca Buratto (més aviat baix-baríton per a una part que demana un baix amb greus de més rotunditat), així com el Ruiz d’Antoni Lliteres i la Inés de María Zapata.

Un espectacle, en definitiva, que reconcilia Il trovatore amb el Liceu, un teatre que en dues temporades passades havia presentat uns muntatges infamants de la mateixa òpera. Per fi, ha tornat amb la dignitat que es mereix.

'Il trovatore', al Liceu.
'Il trovatore', amb direcció escènica d'Àlex Ollé al Liceu
stats