Obituari
Cultura 06/01/2022

Peter Bogdanovich, el cineasta més cinèfil

Mor als 82 anys el director de 'L’última projecció' i 'Lluna de paper'

2 min
El director Peter Bogdanovich el 2021

Barcelona“Abans que res, soc cinèfil”. Ho deia Peter Bogdanovich sempre que podia, encara que no vingués a tomb, a totes les entrevistes que li feien. Aquest dijous ha mort, als 82 anys, a Los Angeles, un director important . Ho va ser tant per la seva pròpia obra cinematogràfica –fonda, original, creativa– com pel que va escriure sobre l’obra aliena, la d’aquells artistes que tant admirava i amb els quals tant va conversar en la seva joventut i al llarg de la seva fecunda i profitosa vida.

Els membres de la Nouvelle Vague, mentre eren crítics de cinema, sabien que el que volien per sobre de totes les coses era convertir-se en directors. I amb la seva empenta fulgurant van capgirar la història del cinema. El mateix li passava al jove Bogdanovich, que l’any 1967, amb vint-i-set anys, va escriure un llibre fonamental sobre John Ford i gairebé al mateix temps dirigia la seva opera prima, Targets. Però l’esclat definitiu va ser L’ultima projecció (1971), potser la seva obra més prestigiosa, més influent i perenne, un relat d’amor al cinema i de descoberta de l’edat adulta. Amb els seus companys de generació –Coppola, Scorsese, De Palma, Lucas...– van transformar Hollywood. Amb els seus temes, la seva mirada, la seva ambició, van trencar tabús, van sortir al carrer igual que els seus antecessors francesos que tant admiraven. Plegats van aconseguir el que es proposaven: posar el director de cinema al centre del fet fílmic, com a artista, com a creador pensant, no tan sols com a artesà que sap on col·locar la càmera i poca cosa més. 

Estava orgullós de considerar que les seves fascinants entrevistes –els llibres sobre Fritz Lang i Orson Welles són de referència– eren tan bones com les seves pròpies pel·lícules. I això és dir molt. Com a cineasta, el trajecte de Bogdanovich ha sigut llarg i intens. Tant li ha escaigut flirtejar amb produccions intranscendents i telefilms que no han passat a la història com abocar-se a projectes de gran importància fílmica. Anys abans que Richard Linklater jugués amb el temps a la trilogia d’Abans de... i Boyhood, ell va atrevir-se a tornar als personatges de L’última projecció dues dècades després, amb Texasville (1990). La televisió va ser també una passió per a ell: va sovintejar cameos en sèries com Llum de lluna, Els Simpson, How I met your mother o The good wife i va dirigir, per exemple, un capítol d’Els Soprano. 

Com a director va abordar gèneres variats, sempre amb mirada curiosa i promíscua, sempre empeltada d’arrels clàssiques. Ja sigui en forma d’homenatge a la comèdia de Hawks i Lubitsch –Què em passa, doctor? (1975)–, amb drames sobre pares i fills –Lluna de paper (1973), Màscara (1985)–, amb un explícit homenatge als orígens del cinema –Nickelodeon (1976)– o aproximant-se a l’ofici d’actor que tant estimava i respectava: Noises off (1992) –adaptació del mític vodevil Pel davant i pel darrere i Embolic a Broadway (2014), el seu últim film de ficció. Esclar que encara li quedava un últim projector per engegar, el d’El gran Buster (2018), documental sobre Buster Keaton, rúbrica coherent i impecable a una carrera marcada per la passió cinèfila i per la decisiva contribució a crear noves generacions de cinèfils.

stats