El pianista més estimulant del jazz contemporani

Sant Feliu de Guíxols[Aquesta crònica es publica sense cap fotografia del concert perquè Brad Mehldau va vetar l'entrada a fotoperiodistes i càmeres de televisió, però no l'ús de telèfons mòbils entre el públic]

Concert de jazz de primeríssim nivell al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, de la mà del pianista Brad Mehldau, una de les veus més importants i interessants del panorama contemporani. El músic nord-americà, acompanyat del contrabaixista Felix Moseholm i el bateria Jorge Rossy, va protagonitzar una nit extraordinària brindant un repertori d'estàndards molt ben arranjats, fusionant amb molta classe modernitat i tradició. El trio parteix de temes clàssics d'autors com ara Cole Porter i Hoagy Carmichael, mestres de la música popular nord-americana de la primera meitat del segle XX, però que, sota el filtre de Mehldau, sonen absolutament desconstruïts i redimensionats. Les versions, gravades pel pianista en un quàdruple àlbum dels anys 90, bateguen amb molta llibertat a la frontera del free jazz i la música experimental, però sense abandonar mai del tot els patrons rítmics, melòdics i harmònics de l'escriptura original.

La música flueix amb la sensació constant d'estar a punt de fer el salt al buit, però sense perdre mai l'àncora, guiada amb una interpretació deliciosa dels tres músics. Meldhau, al piano, no busca el virtuosisme pirotècnic ni el lluïment personal, sinó que aposta pel lirisme i la delicadesa, per erigir-se en l'hereu més avantatjat de Keith Jarrett. Llisca per les tecles amb una finor impressionant que embolcalla el públic en un ambient càlid i prodigiós en què melodia i improvisació es confonen amablement.

A Sant Feliu, el trio, a més de temes de Porter i Carmichael, va versionar Sonny Rollins, Nelson Riddle i Joe Creene, intercalats amb quatre peces escrites pel mateix Meldhau, totes amb la mateixa aura, amb algunes variacions de tempos i estils, però en sintonia amb l'ambient evanescent de la vetllada. El pianista porta la veu cantant, però la implicació dels altres dos músics és fonamental, no només en el lluïment d'alguna ronda de solo, sinó també en tot moment, executant l'acompanyament amb presència i habilitat. Moseholm, molt jove, bat les cordes del contrabaix amunt i avall, aportant alhora contrapunt i melodies soterrades, mentre que Rossy, amb les baquetes, juga amb tots els racons dels plats i timbals, forçant els límits del compàs i el contratemps, però sense perdre mai el tempo ni la complicitat recíproca amb tot el trio.