‘Speer’: ni nazi bo ni comunisme redemptor

‘Speer’

La Gleva. Fins al 30 de maig

¿Hi pot haver un nazi bo? Doncs Albert Speer, l’arquitecte del Tercer Reich, ministre d’armament i dissenyador de la nova Berlín (Germania), a més d’amic íntim d’Adolf Hitler, ho va aconseguir construint-se un perfil de tecnòcrata apolític que desconeixia l’Holocaust i que només seguia ordres. Un perfil que el va salvar de morir en el procés de Nuremberg i que va afinar amb dos llibres de memòries escrits després a la presó de Spandau, on va complir la condemna de vint anys. A més, va proporcionar una coartada moral a tots els nazis que van assegurar que desconeixien el genocidi. Els historiadors van desmuntar a poc a poc les seves mentides.

Esther Vilar, nascuda a Buenos Aires però ciutadana alemanya, va imaginar que el cap d’estat de la RDA del 1976 al 1989, Erich Honecker, convidava Speer a fer una conferència sobre arquitectura a la RDA i el portava a visitar la cancelleria on havia treballat dissenyant la futura Germania i on cada dia conversava amb el genocida. Speer és un diàleg entre el culte i elegant Speer amb un tal Bauer, membre del govern, amb el qual l’autora despulla l’arquitecte tant o més que el sistema polític comunista amb un magnífic doble cop d’efecte final i que sorprenentment aventura qüestions actuals. No és un interrogatori, però a poc a poc Speer es veu confrontat amb certes evidències que l’involucren amb la persecució jueva sense que això el pertorbi ni per un moment fins que una oferta de Bauer treu a la llum el seu autèntic caràcter, el seu cinisme absolut.

El paper li escau, a un retrobat Pep Munné, molt precís en la petita gesticulació i els rictus facials, enfront també de esplèndid Xavier Ripoll. En un espai escènic funcional i aparentment senzill (Duna Homenes) i amb una fluida traducció (Albert de la Torre) brilla la precisa, acurada direcció de Ramon Simó per manegar el ritme i el tempo d’una funció de bon teatre polític. Imprescindible.