Marissa Josa: "En aquest ofici t'has de poder equivocar i ensenyar les vergonyes"

BarcelonaFa 57 anys que Marissa Josa (Terrassa, 1948) es dedica al teatre, i al llarg de tot aquest temps pràcticament només acumula històries bones i un amor absolut a l'ofici que l'acompanya. Treballadora incansable, Josa ha format part de desenes d'espectacles –entre els més recents hi ha Tots ocells (2024), que li ha valgut una nominació als premis Butaca–, ha exercit de professora de veu i va ser una de les impulsores del Centre Dramàtic del Vallès. Retirada de la docència, l'actriu segueix al peu de l'escenari. Amb la companyia La Perla 29, reestrena el 18 de novembre Natale in casa Cupiello, una comèdia nadalenca tendra i divertida que ja van representar entre el 2010 i el 2012 i que ara han recuperat.

Han passat quinze anys des de l’estrena d'aquest espectacle. Què t’ha portat a tornar-hi?

— Em va cridar l’Oriol [Broggi, director de La Perla 29], i allà on em crida l’Oriol hi vaig. Amb ell he fet ja dotze espectacles. La Perla 29 és un lloc molt còmode per treballar. Em recorda als anys 60, l’època en què vaig començar, perquè la companyia es cuida molt i no hi ha una línia que separi l’equip tècnic de la gestió i dels actors.

És una companyia molt familiar en un espectacle que parla, precisament, de la família. Què ens en diu?

— Eduardo De Filippo va fer una obra meravellosa, costumista, que passa tota al voltant del Nadal. Hi ha personatges molt definits, però és una família normal, la gent s’hi pot sentir identificada en algunes coses. Són una família molt divertida i entre ells hi ha tota una sèrie d’embolics.

Justament tu vens d’una família nombrosa, d’onze germans. Com va ser créixer en aquest entorn?

— Vam ser onze, però ara som nou, set noies i dos nois. Tenia coses bones i coses dolentes. Podia fer el que volgués, perquè no s’assabentaven de res, però amb tanta colla ningú estava per mi. Hi havia molta llibertat i, alhora, una mica una falta de límits. Vivíem tres generacions a la mateixa casa: nosaltres, els pares, els avis i, a més, una amiga de la meva àvia. Era divertit. Teníem una botiga de teixits a Terrassa, al carrer de la Unió. El meu pare era fill únic i li va dir a la meva mare que la seva il·lusió era tenir una família com ella, que eren set germans. I ella s’hi va posar bé i n’hi va fer onze.

En el teu cas, no vas seguir amb el negoci familiar. Què et va portar al teatre?

— M’hi vaig anar trobant. De petita ja m’agradava molt fer comèdia. Feia teatre amateur, i el 1968 va aparèixer el Feliu Formosa a Terrassa amb la Maria Plans i el Carles Grau. Ens van demanar si volíem participar en una obra de teatre, Cel·la 44, de l’Ernst Toller. Era en ple franquisme, quan les obres passaven censura i tota la pesca. Allà vaig començar a veure el teatre d’una altra manera, no només com un divertiment sinó com alguna cosa més seriosa, de compromís. Vaig anar treballant, fèiem teatre però érem autodidactes. El 1979 vam fer L’oncle Vània i ens vam professionalitzar, vam cobrar.

Vas entrar a l’Institut del Teatre quan tenies vora 30 anys. Com va anar això?

— Quan vam començar a treballar personatges més elaborats, notava que em faltaven eines. Vaig patir molt. Vaig entrar a l’Institut del Teatre, però en aquella època es feien poques classes, ens passàvem més hores esperant el professorat a l’escala del carrer Sant Pau que no pas a les aules. Quan vaig acabar, la Coralina Colom, que era professora de veu, em va dir que podia fer classes. Hi vaig estar fins que em vaig jubilar, el 2012, i des d’aleshores he continuat fent teatre.

Què t’ha aportat la docència?

— Sobretot l’oportunitat de donar eines als alumnes perquè no patissin i perquè sabessin com viatjar en aquest món, no només tècnicament sinó també humanament. L’ofici d’actor és difícil, has de ser molt fort i al mateix temps molt vulnerable. Has de saber sortir a pit descobert, cada dia, davant del públic i ser-hi al 100%. I després, que en una obra et diguin que ets un desastre, i en una altra la meravella de les meravelles. No t’has de creure ni una cosa ni l’altra. Al mateix temps, per treballar els personatges has de ser molt vulnerable. T’has de poder equivocar, ensenyar les vergonyes i les limitacions. Encara que tot això es faci en privat, a la sala d’assaig, has de ser capaç de fer-ho davant dels altres, t’hi has d’atrevir.

Com t’ha canviat l’ofici?

— Tant fer classes com el teatre m’han salvat la vida. M’han posat uns límits i m’han permès créixer humanament i tècnicament. Cada espectacle ha estat un repte personal, mai he tingut la sensació d’anar a treballar. Però s’ha de saber viatjar tranquil·lament per aquest món, especialment si passes a primera fila. La Clara Segura, l’Emma Vilarasau i tantes altres tenen un plus molt fort de responsabilitat. Després és un món meravellós, el lloc on m’he fet més tips de riure.

T’hem vist treballar molt, però pràcticament mai has estat a primera línia. Això ha estat així perquè no has volgut o perquè no se t’han donat les oportunitats?

— Em sento més bé en la segona línia, que dic jo. Hi estic més còmode. M’agrada fer companyia, em costa molt estar a primera línia i sempre me n’he escapat. Admiro molt la gent que està a primera línia, són indispensables, i de fet actualment la gent va al teatre pels caps de cartell. Però jo estic contenta d’estar en aquest altre lloc.

Com a actriu quins referents t’han marcat?

— Vaig fer Vapors (1983) amb el Pere Planella i em va ensenyar a plorar. Amb el Xicu Masó vam fer una comèdia hilarant, Absolutament lluny (1998), del Josep Julien, boníssima, d’unes prostitutes que es drogaven sota un pont. El Xicu ens va fer fer un salt mortal, interpretativament era complicadíssim. Per a mi, amb aquell espectacle hi va haver un abans i un després. I l’Oriol [Broggi] em va descobrir Wajdi Mouawad i em va obrir unes vies emocionals fortíssimes. Amb Mouawad et quedes com trasbalsat, és potentíssim. Amb la Marta Marco i l’Enric Auquer, quan encara no era l’Auquer que és ara, vam fer La reina de la bellesa de Leenane (2019) i vam créixer molt, com a actors.

El sector ha canviat molt des que vas començar fins ara. Què s’ha guanyat i què s’ha perdut?

— Ara tot és millor. Els actors entren amb una formació fantàstica, estan molt preparats i és un gust treballar amb ells. El que encara falta, i és un tema molt greu, és que els actors i actrius encara estan pendents econòmicament de si tenen feina o no. No hi ha una infraestructura perquè puguin cobrar mentre no treballen, que seria el més lògic. Quan s’interromp estan a zero, i veig gent boníssima que acaba de fer una sèrie boníssima a casa sense cobrar i esperant que soni el telèfon. Hi hauria d’haver més diners abocats a les arts i que políticament fossin una opció prioritària. Jo he tingut sort perquè vaig anar trampejant amb la docència, he estat una privilegiada. I també perquè la meva situació és fruit d’una època en què hi havia moltes més oportunitats, els pisos eren baratíssims i érem menys gent.