Teatre
Cultura Teatre 05/06/2023

Carles Xuriguera i Rafel Faixedas: "Teatre de Guerrilla ens vam separar per no matar-nos"

8 min
Carles Xuriguera i Rafel Faixedas celebren 25 anys als escenaris.

BarcelonaVan aixecar una de les companyies de comèdia més exitoses dels 2000, Teatre de Guerrilla, van triomfar a centenars d’escenaris davant de milers d’espectadors, en gran part propulsats pel seu èxit televisiu, i van plegar quan van deixar de ser feliços. Però des d’aquell 2010 el duet que formen Rafel Faixedas i Carles Xuriguera, en Fel i en Xuri, s’ha tornat a reunir als escenaris amb un ritme més pausat, quan ho permeten les seves altres passions. Ara celebren els 25 anys de teatre amb un nou espectacle, Festa grossa, que s’estrenarà el diumenge 18 de juny a Girona, dins el marc del seu festival, el Festimams. L’obra és "un autohomenatge de 25 anys de penes i glòries, bàsicament les penes, que també explica 25 anys de país", diu Faixedas. Serà el moment de retrobar la vis còmica d’aquests dos actors, que prometen improvisar i fer riure el públic de totes les festes majors de Catalunya.

"Teatre de Guerrilla ens separem per no matar-nos"

¿Com vau descobrir el vostre pallasso, aquesta paròdia del pagès que les pot dir de l’alçada d’un campanar i, així, ventar les veritats?

Carles Xuriguera: D'una manera natural. Fas teatre d'allà on surt la teva vida, del que veus, i nosaltres som al món rural català i el que posem sobre l'escenari és això. Xuclem d’aquestes vivències, de personatges que tots coneixem, però no com a paròdia, sinó com a vehicle per poder explicar la veritat de casa nostra.

Rafel Faixedas: És la manera més còmoda que tenim, també, de fer-ho. Ens han dit moltes vegades: «Això que feu vosaltres jo també ho faria». Doncs fes-ho. Jo, quan feia teatre amateur, sempre havia vist un tipus de teatre i a través del Xuri descobreixo el món del clown. Crec que amb Teatre de Guerrilla molta gent va descobrir que hi ha altres tipus de teatre.

La gràcia ha estat fer crítica des de l’autoparòdia, perquè així es llegeix com un gag, mentre que si es fa des de la distància es llegeix com una crítica.

Fel: Exacte. Fins i tot a Festa grossa parlem dels morts, però ens en riem dels de la nostra família. Des del començament hem estirat aquest fil. Hi ha moments que hem intentat canviar-ho, com el No som res, que era un text de Francesc Serés amb el qual volíem explicar les coses d’una altra manera, i la gent no ens ho acabava de comprar. Ens han encasellat aquí, i quan vam aprendre que no sortiríem d'aquí, doncs vam dir: «Disfrutem-ho!».

Us sentíeu encasellats.

Xuri: És una manera de dir-ho. Perquè per altra banda hi ha una cosa molt bona, que és trobar un llenguatge propi, únic, que només fas tu, tenir un segell. Costa sortir-ne, però, i la potència que té tot això? Perquè des d'aquest llenguatge pots parlar de tot. El que passa és que, sí, no podem fer un Romeu i Julieta...

Fel: El faríem a la nostra manera. És veritat que hi va haver una temporada que semblava que teníem ganes de sortir-ne, quan fem el trencament. I a la llarga dius: «Tornem a allò, que és molt xulo i és nostre».

Fer humor sobre la identitat catalana pot ser delicat. Se us enfadava al principi, el públic?

Xuri: Jo recordo comentaris de certa cultura catalana, no sé si oficial o no, que deien que nosaltres generàvem autoodi i no puc estar-hi més en contra. Això és com dir que la Judit [Martín], amb el gag que va fer de la Mare de Déu, està en contra dels creients catòlics. No té res a veure! Fer servir la ideologia per anar en contra d’un fet cultural, com un gag o una obra de teatre, és perillosíssim, és dolent, és traïdor, és utilitzar la ignorància de la gent per portar l'aigua al teu molí, per manipular directament. És molt fàcil enganyar barrejant temes. Perquè hi ha un rendiment polític.

Existeix l’humor de comarques? ¿Un humor que no connecti amb el cosmopolitisme urbà?

Fel: Sí, com hi ha humor generacional. A mi no m’interessen molts dels monologuistes joves perquè no entenc el seu llenguatge i tampoc m'interessa. Però és que el públic de Barcelona, Lleida o Tarragona és diferent.

Xuri: Catalunya no s'acaba a Barcelona, nosaltres cuidem molt tot el país. I Barcelona no ens ha girat l’esquena: tots els nostres espectacles han fet temporada aquí.

Fel: Però ens guanyem la vida amb els 60 bolos que fem a la gira.

Teatre de Guerrilla va actuar en alguns punts d'Espanya i Portugal. Com éreu rebuts, allà? Sembla que calguin els referents compartits per riure amb el vostre humor.

Fel: Era genial. Va ser un moment que aquí només de sortir a l'escenari la gent ja aplaudia i reia, i això estava molt bé, però com a treball d'actor era molt poc exigent. Era una mica els de la tele venim al poble, fem quatre gràcies i marxem. Molts dies, davant d’un pavelló amb mil persones. I anar a Bilbao, Granada, Santander, Gijón, a unes sales més alternatives, amb públic que no sabia qui érem "la compañía revelación catalana" i acabar la gent a peu dret... Et tornaves a sentir actor de teatre i no un ninot de la tele. El que passa és que ens agrada molt dormir a casa. I anàvem a Granada però a Breda no havíem fet l'obra, i ja va estar.

L’èxit mediàtic us va arribar amb Caçadors de bolets el 2005-2006.

Fel: Primer va ser amb Càsting, que era un programa dolentot on nosaltres vam tenir la sort de destacar. Sortir a TV3 el 2000, quan miraven els programes un milió de persones, va ser molt bèstia. I Caçadors de bolets, amb 1.400.000 persones, ho va rematar, va ser una explosió de popularitat molt gran.

Després de tants anys fent teatre, com s’encaixa? Això devia portar molta gent al teatre.

Fel: Hi havia les dues cares de la navalla: fèiem molts bolos i venia molta gent, però la gent esperava que féssim el que fèiem a la tele. A vegades hi havia gent que no havia anat mai a teatre o que no li interessava el teatre i estàvem una hora i mitja amb uns silencis, unes pauses, unes mirades... Però per a nosaltres va ser... Va haver-hi un estiu de 90 dies que vam fer 59 bolos. Vam acabar malalts, amb atacs d'angoixa i vòmits. Va ser una bogeria, allò. I ens va enganxar amb 30 anys; si t'enganxa amb 20 és més perillós. Però nosaltres ho vam viure d'una manera molt tranquil·la, tres tios de poble que de cop i volta guanyen molts diners i s'ho passen molt bé anant a fer teatre. Però no vam entrar mai en els circuits glamurosos de teatre de Barcelona, ni nosaltres n'hem tingut ganes ni ells tampoc no ens han acollit gaire. Ens n’anàvem a Arbúcies amb els nostres amics, a fer les nostres festes i a mirar futbol.

Esperàveu que us fitxessin com a actors?

Fel: No.

Xuri: Hi ha hagut alguna oferta per fer de parella còmica dins d’una obra...

Fel: Potser el que sí que ens agradaria, i no n’hem parlat, és portar el nostre treball i la nostra manera de fer a un Teatre Lliure o un Teatre Nacional per donar-li el valor que no té ara.

Xuri: En aquests llocs hi ha molta cua.

Fel: Sí, i no hem fet mai cap pas. I potser si ens truquessin diríem: «Ara hem d’anar allà?».

Per què s’acaba Teatre de Guerrilla el 2010? Teníeu ganes de fer altres coses? Us baralleu?

Xuri: Per no matar-nos. Per no matar-nos ens separem i punt final, i ja està. És un desgast, l'energia que hi havia quan comencem el 98 s'estira com un xiclet i ve ajudada pels èxits, només faltaria, perquè ens van molt bé les coses, però arriba un punt que estem tots una mica malalts, estem tots una mica de mala llet, veus que s'ha acabat i no vols estirar una cosa estant malament. En Faixedas de seguida ens ho va fer saber a tots, i al cap d'un parell de dies jo vaig agafar el mateix camí.

Fel: L'endemà, em sembla.

Xuri: I quan ho penses veus que ha pesat ­més el nostre benestar, la nostra felicitat, que no pas el nostre èxit. I me'n sento molt content. L'endemà de dir «Nois, jo també me'n vaig» vaig estar molt tranquil i molt descansat. Va ser molt positiu. Noi, no ho he sapigut allargar més, això, llàstima.

Fel: Sí, també el tinc, aquest sentiment, a vegades, de llàstima. Ara molaria encara venir aquí Teatre de Guerrilla, aquells tres que fa 25 anys van començar junts, i em sap greu. Però penso que és la gent, la que ho necessita. «Tornareu?», ens diuen. No. No en tenim cap necessitat, cap de nosaltres. El millor de tot és que vam ser capaços de veure que la cosa s'havia desgastat i vam prioritzar l'estar bé que no pas els diners i l'èxit, i això fa que te’n vagis a dormir content i tranquil. Jo ho comparo amb una relació de parella. No val la pena continuar pels nens.

Però, esclar, va ser una separació pública, i el nom es va quedar [Quim Masferrer continua amb Teatre de Guerrilla, avui amb el nom de Guerrilla Produccions].

Fel: Sí, jo vaig dir: "No vull ni diners, ni noms, jo me'n vaig a casa meva, deixeu-me estar". I ell va fer el mateix. I no vam sortir a fer una roda de premsa dient "això s'acaba". I han passat 14 anys i encara ens preguntes, com tothom, per què. Si ens han trucat de la tele per reunir-nos, i hem dit que no. Sembla una cosa més grossa però no ho és.

És curiós que tots dos, quan heu volgut, heu aparcat el teatre. No ha estat una obligació continuar.

Fel: En Marc Cartes deia en una entrevista en aquest diari que, en els seus valors, la feina no està al capdavant. I penso que nosaltres som bastant així. Nosaltres al capdavant hi tenim passions. En un moment pot ser el teatre, però ara aquest senyor té una passió que és el vi. I jo vaig muntar un restaurant. Fins que al cap d’un temps me’n vaig cansar i vaig tornar al teatre.

El teatre us ha donat la llibertat per fer tot això.

Xuri: És curiós, hi ha gent que busca feines per poder fer teatre i nosaltres hem fet teatre per poder fer feines. És tenir molta sort.

Fel: Jo, a mesura que em faig gran, del que estic més content és de pensar que l'any 97, quan marxo de casa, on era peixater, trio un camí que és el de la llibertat. He fet sempre el que m'ha donat la gana. El teatre em va servir per fugir. Vaig veure la possibilitat de sortir d'un món en què, darrere la meva mare, a hores d'ara estaria tallant lluços. I allò em va permetre descobrir una gent, un altre món, que m'ha portat molta llibertat. No tinc horaris, i m'ho combino com vull. I el soci de feina que tinc pensa molt semblant a mi en moltes coses i, per tant, és molt ben parit d'arribar a aquesta edat amb aquesta feina. La preocupació quina és? Sempre dic que jo no vull gaire res més fins que em jubili, el que em fa por és que em jubilin, que deixin de contractar-nos perquè ens hem fet grans. És l’única por que tinc. Per la resta, tinc la sensació que hem aconseguit el que volíem.

Xuri: Tenim els mateixos valors, i estar a la punta de l'èxit no és un d'ells, hi ha coses molt més importants en aquesta vida i aquestes coses les cuidem molt bé. I una és cuidar-nos a nosaltres dos, també. Si no, poc estaríem aquí, asseguts a davant teu. Seria impossible. Ens cuidem i ens respectem. I sí que és veritat, podem fotre el que ens dona la gana, Fel. Jo dono constantment les gràcies, per això.

stats