Cristina Oliver i Atar va ser saltadora del Club Natació Barcelona (CNB), campiona absoluta de Catalunya i d’Espanya i internacional amb diferents premis a Europa en les categories infantil i juvenil. Es dirigeix al Defensor del Lector amb un correu tan polit i ben argumentat amb proves com demolidor en la seva queixa: publiquem una foto d’ella però dient al peu que és una altra.
“Em permeto contactar amb vostè per plantejar un problema referent a la incorrecta utilització i identificació de certa imatge apareguda al seu diari del dia 22 de maig d’enguany a la versió digital i a les xarxes (Instagram). Concretament, una de les usades a l’article publicat per en Toni Padilla amb el títol: “La fotografia més icònica de Barcelona 92 és d’un esport que no podem practicar a la ciutat”. A l’article s’hi ha afegit una foto d’un salt realitzat per una saltadora amb la imatge de Barcelona al fons. Al peu de la fotografia a la versió digital diuen que es tracta de la saltadora britànica Tracey Miles durant una competició de salts del XXV Jocs Olímpics de l’any 1992 a la Piscina Municipal de Montjuïc. Però això no és cert. Ni és la Tracey Miles, ni la foto es va fer en una competició dels Jocs. La saltadora que hi apareix soc jo, Cristina Oliver i Atar”.
La senyora Oliver em detalla fil per randa com la revista Time va fer aquella foto d’un “àngel endavant amb mig tirabuixó”, que es coneix com a “salt 5111A”, mentre que Tracey Miles fa un “àngel enrere” (es troba a Internet), i les competicions dels Jocs i oficials en general es fan des de plataformes més altes que la de la foto. Aquell reportatge, i d’altres, com un del gran Pedro Madueño a La Vanguardia, amb Oliver sobre un fons de Barcelona, es van realitzar abans dels Jocs i amb ella, que ho podia fer perquè no estava concentrada en no participar-hi.
Toni Padilla m’explica que la foto era una il·lustració en principi d’un post a Instagram, que no es va consultar a la secció d’Esports, però que al text no es parlava de la saltadora –el tema era un altre– i que va arribar mal referenciada per les agències. “Detectar l'errada era molt difícil i més quan l'article no parla d'ella”.
Les rutines periodístiques donen per fiables les agències, i si més no fins avui, entrava en la normalitat no fer comprovacions de fonts autoritzades i solvents; no hi ha dol. Però aquesta praxi ha de canviar d’acord amb la irrupció de la intel·ligència artificial, tema debatut a la darrera reunió internacional de Defensors del Lector, i jo afegeixo que, en el cas de noms de persones i d’imatges, hem de ser curosos fins i tot més enllà de la IA. L’Aula Virtual del Col·legi de Periodistes tot just anuncia una classe que contempla les “estratègies de verificació de fonts visuals i textuals”.
El dret a la pròpia imatge acumula ja tanta jurisprudència que fins i tot les fotografies dels festivals de final de curs d’escoles –ara hi som– s’han sotmès a regulació. Equivocar els noms de les persones, d’altra banda, és un error de gruix, perquè som qui som i tenim el dret de ser qui som; tant que els certificats de naixement, encara que intrínsecament són en puritat lògica perdurables, acostumen de tenir valideses de tres a sis mesos, que així els asseguren.
Acabo com acaba la carta que m’envia Cristina Oliver, no veig un final millor per associar-lo a la bellesa de la imatge del seu salt:
“La imatge que ha fet servir l’ARA és icònica, com tantes altres d’aquells Jocs Olímpics. Imatges en les quals hi van participar moltes persones, esportistes i voluntaris. Crec que fora just reconèixer les persones qui hi vàrem col·laborar. I com a últim apunt, penso que també ha de ser motiu d’orgull i reconeixement que una imatge tan icònica la protagonitzi una catalana”.
Una flor no fa estiu o la maledicció de les generalitzacions
La lectora Pilar Cervera m’adreça aquest correu: “Faig referència a l’“Enraonem” de la Sra. Carla Turró del dissabte (31 de maig) amb la Sra. Alba Cardalda. Amb tots els meus respectes per aquesta psicòloga i neurocientífica, trobo molt poc encertada la seva opinió sobre que “les generacions nascudes abans del 2000 som analfabets emocionals”. Potser ella se sent així, però trobo molt fort i poc encertat que ho generalitzi. Tinc 80 anys, 3 fills, 7 nets (de 25 a 7 anys) i molts amics de diferents edats i generacions i puc constatar que el que diu no és cert”.
En primer lloc, el Defensor del Lector ha de precisar que les opinions són sagrades i queden afortunadament fora de la seva jurisdicció tret de casos –ja comentats en la secció del proppassat dia 11 de maig– que siguin ofensius, insultants o vulnerin el dret a l’honor, que no fa al cas. En la meva comesa, doncs, he de vetllar per tal que a l’ARA tothom hi pugui dir la seva, sigui en els articles signats, sigui en el gènere de l’entrevista, on el periodista ha de ser escrupolosament fidel a allò que diu l’entrevistat, com fa Carla Turró. Hi ha mitjans o professionals que fins i tot deixen llegir les entrevistes abans de publicar-les i, si són temes delicats, arriben a demanar el vistiplau amb signatura de l’entrevistat.
“Desaprovo el que diu, però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho”, va escriure Claude-Adrien Helvétius –i no Voltaire, com sovint es cita–, però, estintolat aquest principi essencial de la llibertat d’expressió, el nostre bé més preuat, alertaré sobre les generalitzacions en el periodisme. Per passiva: l’entrevistada té tot el dret a endossar analfabetisme emocional als majors de vint-i-cinc anys i en un àmbit d’àmbits de l’amplada de les generacions, però el periodisme ha d’anar amb compte quan l’emissor és ell. La qüestió que sí que em pertoca, doncs, és alertar sobre les generalitzacions quan són nostres, no dels col·laboradors o entrevistats sinó dels periodistes, i que esdevenen perverses quan fets delictius, que amb el dret penal a la mà només són obra dels seus autors, s’estenen a un col·lectiu vulnerable com ara la immigració de tal país o tal altre.
A voltes, des d’un parell de fonts es fa una inducció i s’eleva el subjecte al col·lectiu de què forma part i, naturalment, el marge d’error s’acumula; com va escriure el filòsof Keyserling, “generalitzar és sempre equivocar-se”. Com diu, tan ben dit com d’habitud, el refranyer català: “Una flor no fa estiu”.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
