Les fonts policials són de consum obligat perquè proporcionen titulars llaminers al periodisme. D’acord amb els temps, s’han anat especialitzant, han creat gabinets de comunicació i fins i tot han perfeccionat i humanitzat el “cos del delicte” posant-se cara i ulls en el format del portaveu o la portaveu, paradigma de la periodista Patrícia Plaja, que després d’encarregar-se de la comunicació dels Mossos més d’una dècada, va ser portaveu del Govern del president Aragonès.
El lector Carles Guàrdia aborda el tema amb la competència de qui –com diu ell mateix– en una altra vida va fer de periodista, i ho va fer al nivell de l’excel·lència i en les qüestions que em planteja. Va seguir operacions posteriors a l’11-M, va viure i veure espectaculars penes del Telenotícies que acabarien en no res, “tota aquella onada histèrica va ser possible perquè els periodistes ens vam engrescar amb els relats apocalíptics i sensacionalistes dels cossos policials i dels jutges estrella de l'Audiència Nacional”, i ara, des del seu implacable bagatge, ens interpel·la:
"Benvolgut Sr. Batista, aquest matí [01/04/2025] l'ARA ens ha alarmat amb una «Última hora» espectacular: «Operació contra l'estructura logística de Hezbollah a l'Eixample de Barcelona»! Caram, quina por! Se suposa que pensarà qualsevol lector. Però a mi m'ha semblat un titular molt exagerat i innecessàriament alarmista, sobretot després de llegir el text. Hi heu posat molt més pa que formatge: no hi ha detinguts, ni explosius, ni armes, almenys de moment. O sigui, com a «estructura logística» d'una força militar molt potent és un bluf com una casa. Em sembla que l'ARA ha caigut darrerament en un defecte molt estès a la premsa barcelonina que consisteix a «comprar» sense reserves tots els comunicats policials, ja siguin els oficials, com els abocats a cau d'orella. Vostè té prou experiència per saber que els cossos policials espanyols (molt menys els Mossos d'Esquadra, em sembla) tendeixen a exagerar molt la nota a l'hora d'explicar els seus serveis. Això quan no emeten falsedats molt gruixudes, sobretot en els casos carregats políticament, sigui l'independentisme o el gihadisme".
Gemma Garrido, cap de Societat, i Cesc Maideu, redactor de la notícia, em fan a mans la seva opinió:
"El senyor Guàrdia deu referir-se a la primera versió de la notícia sobre l’operatiu publicada al matí, amb pocs paràgrafs, amb la confirmació dels fets per la Guàrdia Civil. Es tractava d’una informació que va evolucionar al llarg del dia, per la qual cosa els buits que apunta el lector (com ara que no es diu si hi ha detinguts o no s’especifica el material identificat) es van anar resolent a mesura que les fonts ho anaven desgranant. Finalment, es va poder constatar que hi va haver tres detinguts a Barcelona, el Regne Unit i França en un operatiu simultani per haver col·laborat amb el proveïment des d’Europa de peces per fabricar més de mil drons".
Els redactors de l’ARA conclouen que la informació era d’interès públic “per l’estat d’alerta terrorista activat a Catalunya i el context conflictiu al món” i que va ser tractada amb rigor, sense exageracions i citant fonts diverses i contrastades.
Efectivament, com assenyala el col·lega Carles Guàrdia, conec el tema de les fonts policials sobretot per la meva cobertura del conflicte basc, i en funció de l’allau de dubtes i reflexions vaig decidir aclarir-me des de l’anàlisi acadèmica. Els gabinets de comunicació de la policia tenen una funció propagandística –en això no difereixen d’altres comunicacions corporatives i hi tenen tot el dret–. El problema gruixut per a la periodística és que els gabinets policials són al llindar de la presumpció d’innocència, contemplada per la legislació i pel nostre codi deontològic.
Les fonts policials “venen” –amb relació al “comprar” del lector– èxits i, amb la seva difusió, reforcen la sacrosanta idea de la seguretat ciutadana, gran valor electoral, de tal manera que com més criminal és el detingut més es retroalimenten el cos i la política. Però resulta que els detinguts estan en possessió de la presumpció d’innocència, que no s’extingirà fins que un jutge dicti sentència. Les estadístiques ens diuen que no pocs casos de detencions acaben en no res. Aquí coincideixen els meus números amb els que esmenta Guàrdia, referits a les operacions posteriors a l’11-M: "De totes les dotzenes de detinguts, només una fracció van ser processats i una fracció encara menor van ser condemnats, molts per delictes diferents dels de terrorisme (papers falsos, robatoris, etc.)", amb el grotesc "Comando Dixan” al frontispici.
La meva proposta acadèmica va ser que, per resoldre l’eventual lesió d’un dret tan fonamental com el de la presumpció d’innocència, caldria legislar que els gabinets de premsa de la policia, en ser institucionals i sufragats per l’erari públic, ho fossin també del detingut, si ho estima convenient. Que donin veu al detingut o al seu advocat com a contrast garantista d’ofici.
Donant per impossible aquesta utopia, el periodisme ha d’activar tots els seus recursos per protegir la presumpció d’innocència, més enllà de la retòrica habitual del joc adverbi-adjectiu presumptament-presumpte o la remissió a les fonts; aquí cito Àlex Gutiérrez, que en el seu Pareu màquines del proppassat dia 7 escrivia: “L’aparent asèpsia de recollir el que diu una font acaba convertint qui li fa d’altaveu acrític en col·laborador necessari, ni que sigui per omissió”.
El tractament de la notícia actora, efectivament, tal com apunten Garrido i Maideu, va transitar en un interès decreixent directament proporcional a l’allunyament de les fonts policials de partida: la majoria de mitjans de la immediatesa van obrir amb l’alarma i a mesura que el temps creixia la notícia minvava. L’ARA en paper de l’endemà no només no donava la notícia a portada sinó que la relegava a la pàgina vint, penúltima d’actualitat, amb titulació lleugera a dues columnes i sota l’epígraf “Successos”.
Rèquiem per la lectora escriptora Amparo Pujadas
En la setena secció del Defensor del Lector, del 4 d’agost de l’any passat, em feia ressò de la comunicació insòlita de la lectora Amparo Pujadas Gilabert, que als seus 96 anys llegia cada dia l’ARA amb satisfacció d’estar ben informada, i atesa la meva funció per elevació –diguem– m’enviava el llibre que va escriure quan tenia 86 anys. Havia començat a fer tallers d’escriptura des de la seva jubilació i vint anys després, com els mosqueters de Dumas, gosava de carregar de tinta la ploma i la impressora de l’ordinador.
Agraïda, a primers d’any em va fer arribar els manuscrits de la seva obra completa, on lluita un dot natural per a la narració, imaginació i sentit de l’humor. El 30 de març ha mort a 97 anys, acompanyada pel seu nebot metge, Octavi Pujades, tot i que la seva carrera professional l’ha fet conèixer com a actor. Li van posar el nom de l’oncle que va morir als 30 anys al sanatori de La Guiche, per una tuberculosi contreta als camps d’internament francesos, on aquell voluntari de la CNT va anar a parar al final de la guerra civil. L’Amparo va guardar les seves cartes i les va donar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, culminant una vida de servei cívic que ja havia exercit en feines de responsabilitat a l’ONCE.
Vam mantenir el contacte, i finalment el proppassat 20 de març, deu dies abans de morir i el dia que porta la primavera la bandolera d’en Serrat, ens vàrem conèixer escadusserament en un acte públic. Menuda però amb força vital, bellesa contra la vellesa, elegància, mirada penetrant, encaixada de mans amb la força muscular de l’afecte. Em va convidar a un cafè a casa seva i, amb aquella trapelleria que traspuaven les seves frases, em va dir que em portés el sucre.
No faig un obituari sinó un rèquiem, concretament el del mestre Pérez Moya (Josep Ma Casasús el va recordar a l’Abans d’ARA), que ella va tractar quan era director de l’Orfeó Santa Cecília de l’ONCE. A Amparo Pujadas li agradava la música, de Bach i Beethoven a Llach i Sisa, creador del setè cel que l’haurà acollida.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
