L'herència enverinada de Montoro a Hisenda

BarcelonaCristóbal Montoro, el ministre d'Hisenda més longeu de la història –va ocupar el càrrec amb José María Aznar de president del 2000 al 2004 i amb Mariano Rajoy del 2011 al 2018), està imputat juntament amb 27 persones per presumptes delictes de suborn, frau contra l'administració pública, prevaricació i tràfic d'influències, entre d'altres, per la seva suposada relació amb alts càrrecs amb el despatx que ell mateix va fundar, Equipo Económico.

Però, a més d'estalviar a grans empreses milions d'euros a través de la seva influència en la legislació tributària, va deixar un llegat de normes impositives invalidades amb posterioritat en tot o en part pels tribunals, que suposen i suposaran una mossegada gegantina als ingressos públics. L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) ha calculat que el cost per sentències judicials adverses de les quals s'ha hagut de fer càrrec l'Estat entre el 2014 i el 2023 és d'uns 1.000 milions d'euros anuals.

Els particulars tenen l'opció d'acceptar les herències a benefici d'inventari, és a dir, sense quedar obligats a pagar els deutes i la resta de càrregues del llegat, sinó fins on arribin els béns d'aquesta. Però això no ho pot fer la hisenda pública, que ha de fer-se càrrec de les pífies i errades encara que provinguin d'anteriors governs. Les estimacions del ministeri d'Hisenda eleven a més d'11.000 milions d'euros el cost d'aquests revessos judicials. I els tribunals estan donant la raó a les empreses afectades acollint-se, per exemple, a una sentència del Tribunal Constitucional de gener de l'any passat que declarava inconstitucionals preceptes establerts en un reial decret llei del 2016 que reformava l'impost de societats i que limitava la compensació de les bases imposables negatives o l'aplicació de les deduccions per doble imposició, entre altres mesures.

El govern espanyol, que va aplicar unes modificacions el desembre passat per evitar més problemes futurs, calcula que això li pot costar més de 2.800 milions. De fet, nombroses sentències de la sala del contenciós administratiu de l'Audiència Nacional a favor de companyies de l'Íbex així ho revelen. Una d'aquestes resolucions va significar la devolució a Telefónica de més de 1.300 milions, 790 per quantitats pagades de més els exercicis del 2008 al 2011 i 526 per interessos de demora. Orange (avui MasOrange) calcula que li han de tornar 180 milions i Mapfre, 100.

Però no és l'únic cas. També hi ha estirades d'orelles per part de la justícia europea (TJUE), com amb el tram autonòmic de l'impost d'hidrocarburs del 2013 al 2018, que va invalidar a raó d'una consulta del Tribunal Suprem. S'havia creat el 2012 i va ser derogat el 2019 i canviat per un altre esquema dins del finançament autonòmic. El cost, en aquest cas, l'estima Hisenda en uns 5.800 milions. I també va ser la justícia europea la que va declarar "desproporcionades" les sancions previstes per incomplir la declaració de béns a l'estranger imposada el 2012 a través de l'imprès 720, que arribaven al 150% del valor dels béns. En aquest cas, l'impacte seria d'uns 230 milions.

També el Tribunal Suprem va tombar una de les mesures de l'etapa de Montoro com a ministre d'Hisenda. En concret, va invalidar el cànon hidràulic per l'ús de les aigües continentals per produir energia, que es va cobrar el 2015 de manera retroactiva a les elèctriques pels exercicis del 2013 i el 2014. El cost d'aquest revés judicial puja a 1.907 milions.

Cost d'imatge

A més hi ha hagut altres estirades d'orelles que no han tingut impacte econòmic però sí d'imatge. Per exemple, la sentència del Tribunal Constitucional de juny del 2017 que invalidava l'amnistia fiscal aplicada cinc anys abans, aprofitada fins i tot per alguns pesos pesants de la política com el que va ser totpoderós vicepresident econòmic del govern de José María Aznar, Rodrigo Rato.

La resolució judicial, que rebutjava l'ús d'un decret llei per una mesura d'aquesta mena, promogut per un recurs del grup socialista, no tindria de totes maneres incidència per a la majoria dels 30.000 beneficiaris, que s'hi podien apuntar a canvi del pagament d'un 10%. Van aflorar uns 40.000 milions d'euros, però Hisenda només en va aconseguir ingressar 1.191 milions, el 3% del total, ja que una bona part del patrimoni declarat ja havia prescrit.