LA SORTIDA DE LA CRISI

La renda per càpita espanyola, gairebé estancada des del 2001

Només ha crescut un 0,5% anual en 15 anys i és a la cua d’Europa

La renda per càpita real dels ciutadans espanyols ha crescut un trist 0,5% anual en els 15 anys que van des del 2001 fins al 2016, és a dir, un període que inclou tant el boom econòmic com la crisi posterior. Com a resultat, si el 2001 (quan Jordi Pujol, José María Aznar i Joan Gaspart presidien la Generalitat, el govern espanyol i el FC Barcelona, respectivament) cada ciutadà tenia de mitjana uns ingressos de 22.100 euros anuals, el 2016 aquesta xifra només havia crescut fins als 23.800 euros. La renda per càpita real mesura els ingressos dels ciutadans descomptant-ne la inflació. De fet, l’augment dels preus, sovint més accentuat que a la resta del continent, ha sigut un problema tradicional de l’economia espanyola i possiblement aquest factor explica, almenys en part, l’estancament de la renda per càpita.

Aquests registres situen Espanya entre el grup de països on menys ha crescut la renda per càpita en aquell període, només per davant de Portugal i Xipre, i empatada amb Dinamarca i França (que parteixen d’uns nivells més elevats, amb 45.800 i 31.800 euros, respectivament).

Però encara podria ser pitjor. Hi ha dos països que en aquells tres lustres van perdre poder adquisitiu: Itàlia i Grècia, amb un descens aproximat del 0,5% anual cadascun.

La situació d’Espanya ha millorat una mica si ens fixem només en el període 2011-2016, etapa en què la baixa inflació i fins i tot la caiguda de preus durant un temps han contribuït a millorar la capacitat de compra dels ciutadans. En aquests sis anys la renda per càpita dels espanyols ha crescut en un 0,8% anual, en la línia del que ha passat a Alemanya però per sobre del que s’ha registrat a Holanda o França, per exemple (vegeu el gràfic).

El poder adquisitiu és una qüestió que preocupa els experts, no només per la seva evolució passada, sinó també pel que passi en els pròxims anys.

L’últim informe de Funcas, la fundació de les caixes d’estalvis, no és gens optimista: adverteix que la incertesa internacional repunta i que l’absència de solucions als perennes problemes interns de l’economia espanyola amenaça el poder adquisitiu de les llars: “El resultat serà una detracció de poder adquisitiu per a les famílies, cosa que frenarà la seva despesa”.

El deute públic i el mercat laboral seran els dos “principals desafiaments” als quals s’haurà d’enfrontar l’economia espanyola en els pròxims dos anys, segons Funcas, un cop comencin a afluixar els anomenats vents de cua (petroli barat i tipus d’interès en mínims històrics) que han empès l’economia a sortir de la crisi. L’entitat també alerta que la taxa d’estalvi de les famílies espanyoles està en mínims i que els màxims rèdits que s’han tret a la indústria turística ja estan arribant a ser insuperables. Fins i tot estan amenaçades les bones dades d’exportacions: l’eurozona -principal destinació- tampoc creix, el Brexit tindrà repercussions i en l’ambient es respira el temor a la guerra comercial iniciada pels Estats Units contra la resta de les principals economies del món.

És per això que Funcas, com han fet altres organismes i institucions, pronostica que el creixement en els pròxims dos anys confirmarà que els augments del PIB se situaran per sota del 3%. Un 2,8% aquest any i un 2,4% el vinent. L’exercici passat el PIB va créixer un 3,1%.

Un 0,5% per crear ocupació

Aquest fre encara no repercutirà en la creació de l’ocupació, tot i que els economistes han sostingut durant molt de temps que els nous llocs de treball es creen quan l’economia creix a partir del 2% d’alça del PIB. Els economistes de CaixaBank Research ara sostenen que aquestes barreres s’han trencat, que la destrucció d’ocupació va ser tan forta durant la crisi que la recuperació es pot aconseguir amb nivells de millora del PIB de només el 0,5%.

Sigui quina sigui la teoria, Raymond Torres i María Jesús Fernández, autors de l’últim informe de Funcas, sostenen que l’ocupació creixerà un 2,5% i un 2,1% els pròxims dos anys, respectivament. La taxa d’atur se situarà llavors en el 12,5%. Però el seu impacte serà limitat pel fre que imposen els baixos salaris i la temporalitat. Els dos economistes arriben a una altra conclusió: Espanya no genera mai tanta ocupació en els cicles bons com la que arriba a destruir en els cicles de recessió.

I per sobre de tot, un dubte: ningú sap predir quan arribarà la pròxima recessió, quan totes les debilitats sortiran a la llum.

Etiquetes

Més continguts de