Berlusconi, icona del nihilisme polític
La mort de Silvio Berlusconi (1936-2023) no és, en termes polítics, la fi de res. Ha deixat empremta. A Itàlia i al món. Quin és el seu llegat? Una idea ben simple i actual: la democràcia pot ser controlada i soscavada des de dins amb poder econòmic, mitjans de comunicació, espectacle (futbol en el seu cas) i frivolitat. El Cavaliere –el sobrenom ja és tota una ironia– ha mort, però el berlusconisme com a mètode i pseudoideologia està a l'ordre del dia. De fet, està donant cada cop més líders arreu i ha penetrat en la mentalitat d'àmplies capes de la població mundial a força de trencar les fronteres entre el bé públic i l'interès privat, de convertir l'estat de dret en una carcassa buida, de promoure un neoliberalisme tenyit de dolce vita, d'agafar la bandera d'un nacionalisme banal, de convertir la política en màrqueting, de fer de la comunicació una eina de doble tall –de control i distracció massiva–, de fer de la corrupció econòmica un modus operandi normalitzat i impune i, en definitiva, de transmetre socialment un nihilisme barroer: el món és dels espavilats i malcarats, dels que no tenen cap problema a enriquir-se i conquerir el poder al preu que sigui. Com ell.
La ultradreta que assetja avui dia les democràcies liberals li deu molt, a Berlusconi, com també li deuen els autoritarismes personalistes de l'antic bloc soviètic, amb el seu amic Vladímir Putin al capdavant. Igualment, té un indirecte seguidor en la figura tan rellevant de l'expresident nord-americà Donald Trump, que és la versió més mimètica i reeixida del totpoderós magnat i polític italià. El que Berlusconi va encarnar a partir dels anys 90, quan ja tenia un imperi mediàtic i va fer el salt a la política, després ho han imitat tants altres, cadascú a la seva manera en funció de la idiosincràsia del propi país: Meloni, Le Pen, Orbán, Bolsonaro... Berlusconi ha marcat època i ha obert camí. Va ser un pioner i ha estat un longeu representant de l'antipolítica populista que ens ha conduït al cul-de-sac actual, amb un neofeixisme que com més va més penetra socialment amb diferents cares i diferents noms.
Els seus escàndols sexuals, la corrupció que sempre ha planat al seu voltant, la connivència i vincles personals amb mafiosos, la llengua mordaç i políticament incorrecta que l'ha fet popular i la dèria per l'eterna joventut el van convertir en una figura singular, seductora o repulsiva, que generava amor-odi en els italians, i que ha polaritzat el país durant dècades. Era el més ric, el més poderós, el més vividor. El seu ascens va ser paral·lel a la fi de la tradició comunista i democristiana. D'aquell món sorgit de la postguerra no en queda res; no només per culpa seva, esclar. També ha passat per damunt, sense enfrontar-s'hi, de la influència de l'Església catòlica, tan arrelada al país transalpí, amb el Vaticà incrustat. I encara, amb una política exterior més canònica i prudent del que a priori li hauria escaigut, a diferència del conservadorisme britànic ha sabut defugir enfrontaments amb l'Europa comandada des de Brussel·les.
Se'n va un astut histriònic. Ens deixa un país –Itàlia– i un món molt perjudicats per la seva megalomania. La seva fortuna personal, econòmica i política, ha estat una desgràcia col·lectiva que tot apunta que el sobreviurà.
