El carrer desborda el PP
La convivència amb la ultradreta és perillosa. Un cop més, el PP ho està experimentant. No li pot venir de nou, però sembla que no escarmenta. Després de donar ales a Vox als governs autonòmics i municipals, i d'activar els últims dies totes les alarmes patriòtiques a partir del crit d'ordre de José María Aznar, Alberto Núñez Feijóo està veient com qui treu rèdit al carrer de l'estratègia de criminalització dels acords de Pedro Sánchez amb l'independentisme són Vox i el franquisme nostàlgic que l'envolta. La imatge que els manifestants estan projectant resulta fins i tot incòmoda per a un PP que aspira un dia a governar i que, en l'àmbit europeu, no vol perdre el pedigrí de partit conservador tradicional. Veure's contaminat per la cridòria feixista fa lleig. Tot i que a Feijóo li ha costat desmarcar-se'n, i quan per fi ho ha fet ha sigut encara a mitges, posant la càrrega de culpa en el PSOE. Al final fins i tot ha estat més clara l'hàbil Isabel Díaz Ayuso, que es pot permetre agafar distàncies amb els aldarulls perquè entre els propis ningú no dubta del seu exaltat nacionalpopulisme més actualitzat i ultraliberal que nostàlgic.
Més eficaç i controlable que el carrer, l'espanyolisme exaltat ha mobilitzat també el braç judicial, sempre amatent i que a través de l'Audiència Nacional ha respost a la crida aznarista per salvar la nació amenaçada. Però amb els tribunals no n'hi havia prou: seguint el manual trumpista o bolsonarista, calia generar un clima ciutadà insurreccional. I això és el que està passant. Amb la particularitat que se'ls ha escapat de les mans, cosa, d'altra banda, prou previsible. No en va, fa molt temps que el PP flirteja amb discursos guerracivilistes. Per molta aparent modernitat estil Ayuso i molta falsa moderació estil Feijóo, la tradició espanyolista ultra és la que és. I fa basarda.
Sánchez, sempre ràpid, ha sabut convertir en bumerang la mobilització ultra, que fàcilment ha caigut en l'espiral de la violència i l'excitació ideològica. Des del primer moment, una actuació policial contundent –fins ara només reservada per a l'independentisme– ha descol·locat els radicals, que sense rubor s'han tret la careta amb càntics i insults propis de la dictadura, incloses inflamades apel·lacions al nazisme. El socialisme és ara mateix la garantia d'estabilitat democràtica a Espanya davant de la batussa d'uns joves que paradoxalment diuen defensar la Constitució amb proclames i símbols preconstitucionals. La premsa estrangera, començant pel conservador Financial Times, ho té clar: en democràcia, l'amnistia és una via legítima i adequada per reconduir un conflicte polític com el xoc Catalunya-Espanya. Però l'anticatalanisme visceral i endèmic, concebut com una permanent reserva de vots i motor dels ultres que condicionen el PP, impedeix al partit de Feijóo tenir la cintura mínima d'uns hipotètics pactes que li serveixin eventualment per retornar a la Moncloa. Els populars estan quedant atrapats en l'espanyolisme amb tics protofeixistes que ells mateixos han alimentat sense gaires miraments i que els seus cadells exhibeixen impúdicament. El carrer els ha desbordat.
