La crisi climàtica també és una crisi catalana

A vegades sembla que això del clima és una cosa tan gran, tan global i inabastable, que no va amb nosaltres; que el que fem en el nostre entorn més immediat de poc servirà. És un autoengany clamorós. La sensació d'impotència, per molt real que sigui, és perillosa. La crisi climàtica és glocal, concepte molt precís: en efecte, si es vol revertir els efectes de l'escalfament general, sens dubte s'han de prendre decisions a escala planetària, però també sens dubte s'han d'aplicar localment, en cada país, cada ciutat, cada poble i cada casa. No s'hi val a expulsar-se la responsabilitat. És tota la humanitat que està en joc i és en cada racó del planeta que cal actuar. També a Catalunya, on tenim proves científiques i evidències palpables en el nostre dia a dia que les coses no van bé. Costa més conscienciar la gent del problema de les emissions de CO₂, però, en canvi, resulta evident i comprovable l'augment sostingut i ràpid de la temperatura (tant l'ambiental com la de l'aigua del mar) i la persistent sequera, que està comportant una greu mancança d'aigua. De fet, estem molt a prop d'arribar al rècord negatiu de reserves d'aigua als pantans.

Tot això fa imprescindible i urgent pensar i actuar, amb una visió col·lectiva que implicarà assumir les contradiccions inevitables i buscar amplis consensos polítics i socials. La qüestió és prou greu perquè toqui aparcar diferències ideològiques i maximalismes. L'estalvi d'aigua (amb infraestructures més eficients i conscienciació general) i la transició energètica s'han de posar en marxa tant sí com no. Anem tard en els dos camps. Ara mateix fa basarda veure com, més enllà de les restriccions anunciades, el conjunt de la ciutadania no sembla realment preocupada per la falta d'aigua ni se li ha demanat una implicació efectiva. Estem ajornant el problema? No es tracta de generar angoixa ni alarmisme, però potser sí que caldria un grau més de conscienciació.

Més complicat és què cal fer i com cal arribar a polítiques concertades amb la transició verda. Cal un debat seriós i honest, amb pros i contres. S'està creant un clima de contestació en moltes comarques del país en contra de la instal·lació de plaques solars i molins de vent. No falten raons: el respecte al medi natural i als valors del paisatge i del patrimoni són rellevants, com també ho és la viabilitat de les explotacions agrícoles, de la pesca i del turisme. Però si aquests arguments són els únics, no hi haurà cap possibilitat d'avançar en les imprescindibles energies eòlica i solar, històricament defensades per l'ecologisme. Cal tenir en compte que les centrals nuclears catalanes, que en efecte no produeixen gasos d'efecte hivernacle, generen més del 50% de l'electricitat del país. I són centrals envellides: es calcula que com a màxim poden funcionar fins al 2035. Per tant, si el seu relleu l'han d'agafar les energies verdes, cal actuar amb celeritat. I no sembla que ho estiguem fent. La crisi climàtica és també una crisi catalana i no l'estem afrontant amb prou decisió ni valentia.