Què hi ha rere el cop de porta de Junts al PSOE
Des de la desconfiança i la distància amb el PSOE, Junts va obrir-hi fa dos anys un procés de negociació anunciant que cobraria per avançat. Aviat va aterrar a la realitat política i va haver d'anar rebaixant expectatives davant del seu electorat. La seva força residia en el fet que els seus vots eren imprescindibles per a la majoria de la investidura de Pedro Sánchez i han seguit sent-ho per donar una mínima estabilitat al govern espanyol. La seva debilitat era, i és, que a l'altre costat no hi ha ningú amb qui pactar atesa la deriva cada cop cap a posicions més d'extrema dreta i d'espanyolisme dur del PP a causa de la pressió de Vox. Per això el trencament que ara ha anunciat el líder del partit, Carles Puigdemont, se cenyeix a explicitar que no hi haurà negociació amb els socialistes per als pressupostos de l'Estat del 2026 i que s'ha acabat mantenir-hi cap altra mena de negociació, ni a Suïssa ni enlloc. Però, així i tot, Junts no farà caure Sánchez. És a dir, els vots dels de Puigdemont no se sumaran als de PP-Vox per provocar un avançament electoral.
Junts s'ha cansat dels incompliments del PSOE, que, en efecte, i malgrat gestos importants, com ara que després de dècades de democràcia per fi es pugui fer servir el català al Congrés, en molts terrenys crucials no han donat els avenços pactats: en especial, ha sigut dolorosa la inaplicabilitat de la llei d'amnistia, la manca de progressió en el camí cap a l'oficialitat del català a Europa –tot i el gest in extremis de la setmana passada per intentar fer moure Alemanya–, el pendent traspàs de les competències d'immigració o la manca de reconeixement nacional explícit de Catalunya.
Totes aquestes raons són perfectament reals i evidents. Però també ho és el fet que la dreta independentista se sent assetjada demoscòpicament per l'avenç del partit de Sílvia Orriols, Aliança Catalana. Davant de l'amenaça que li suposa la ultradreta islamòfoba, Puigdemont s'ha vist abocat a tancar l'etapa de diàleg amb els socialistes, cosa que al mateix temps li serveix per marcar distàncies amb una ERC que manté la negociació amb el PSOE per al finançament singular. I de passada, encara, Puigdemont es permet a atribuir al PSC part de la responsabilitat del fracàs del diàleg Junts-PSOE i acusar el president socialista de la Generalitat, Salvador Illa, d'"espanyolitzar Catalunya".
Puigdemont, doncs, trenca ponts amb els socialistes en una operació que ja mira cap a un nou cicle electoral, tot i que el PSOE, des del pragmatisme i la necessitat de mantenir-se a la Moncloa, hagi reaccionat mantenint la porta oberta a acords: "Continuarem oferint [a Junts] la que és, ha estat i serà la nostra millor carta: el diàleg". Però resulta difícil de menystenir la situació d'extrema debilitat en què ara se situa l'equilibrisme de Pedro Sánchez. I, des d'una visió catalanista, a ningú se li escapa que la seva caiguda frustraria un hipotètic acord per al finançament singular i obriria les portes a un possible govern PP-Vox que, a tots els efectes –llengua, escola catalana, traspàs de Rodalies, inversions, etc.–, resultaria letal per a l'autogovern de Catalunya.
